La setmana passada vaig tenir la sort i el bon gust d’assistir a l’acte de presentació del Col·lectiu Wilson, entitat formada per sis prestigiosos acadèmics catalans, tots ells catedràtics de reconegudes universitats europees i mundials, que van triar Barcelona i el Cercle d’Economia per a donar-se a conèixer oficialment al gran públic. Aquesta entitat –fundada per Xavier Sala i Martin, Carles Boix, Jordi Galí, Jaume Ventura, Pol Antràs i Gerard Padró– va ser creada la tardor de 2012 amb la finalitat de contribuir, amb arguments sòlids i contrastats, al debat polític, econòmic, social i cultural que actualment té lloc a Catalunya sobre la conveniència o no d’independitzar-se de l’estat espanyol. L’expectació era màxima, amb una sala plena a vessar que en paraules de Josep Piqué, president del Cercle d’Economia i persona encarregada d’obrir i tancar l’acte –segurament contra la seva voluntat–, mai s’havia vist tan plena al llarg de tota la seva història. No havia començat l’esdeveniment i el Col·lectiu Wilson ja havia donat un fort cop de puny sobre la taula: omplir, fins a rebentar, la sala gran de la seu més representativa dels empresaris catalans, els propietaris de la clau que amb tota seguretat acabarà obrint o tancant les portes de la independència.
Abans d’explicar el perquè del títol d’aquest article, m’agradaria destacar les intervencions tan sàvies i interessants dels quatre ponents que hi van intervenir: Jordi Galí, Jaume Ventura, Carles Boix i Xavier Sala i Martin. Especialment la lucidesa i fina ironia d’aquest últim, qui amb arguments encaminats a engrescar els assistents allí presents, va fer tot tipus de preguntes retòriques i comparacions malintencionades per tal de fer-nos reflexionar sobre la necessitat de marxar d’un estat espanyol que ens és clarament hostil als catalans. Anteriorment, però, Jordi Galí va mirar de contrarestar aquelles mentides sorgides sobre una possible independència de Catalunya, així com Jaume Ventura va passar a explicar-nos l’escenari que ens podríem trobar en el cas que ens constituíssim com un nou Estat. Finalment, Carles Boix va dibuixar-nos el procés a seguir per tal d’assolir l’objectiu, preveient, inclús, el mínim impacte que provocarien possibles boicots externs. Explicacions vàries que ja s’han comentat àmpliament aquests dies en els diversos mitjans de comunicació.
Ara bé, el moment més calent de l’acte va arribar en el torn de precs i preguntes, quan una senyora que tenia situada a pocs metres de distància va intervenir amb una llarga exposició contrària a la voluntat majoritària de sí a la independència. La senyora tenia anotada la seva extensa tesi en una llibreta que va començar a llegir sense més preàmbuls des d'un primer moment, fins al punt que, els altres assistents, també amb ganes de manifestar-se i dir-hi la seva, la van començar a xiular tímidament. Una situació de falta de respecte aparent que es va veure agreujada amb un crit de “calla!” d’un home que no vaig saber identificar des de la meva posició i que Josep Piqué, visiblement incòmode durant tot l’acte però especialment molest aleshores, va expulsar de la sala sense que finalment marxés. Aquest sainet, més propi de la falta d’educació que estem acostumats a veure en qualsevol debat parlamentari, seria del tot injustificable si no fos perquè la senyora en qüestió no va mostrar cap tipus d’interès durant la xerrada dels ponents, llegint al final un text que ja portava redactat de casa i que no tenia cap més intencionalitat que la de boicotejar l’acte. Aquella acció havia estat clarament preparada, i després de presenciar in situ l’enèrgica reacció que va tenir Josep Piqué en aquell precís instant –transmetent força nerviosisme i vehemència, i no expressant-se massa bé a l’hora de demanar tolerància i consideració cap a la sabotejadora assistent–, m’atreviria a dir que l'obscura maniobra va ser, també, dirigida i ‘guionitzada’ prèviament. Per ell? Aposto que sí.
Pots seguir JORDI PLANAS a Twitter fent click a @jplanas10
