Aquesta carta oberta potser no interessa als qui no sou de Terrassa, però no m'he pogut reprimir quan el meu llibreter d'ençà fa més de trenta anys ens adreça una carta de comiat perquè el grup editorial més important de l'Estat que ha adquirit fa poc la llibreria “El Cau Ple de Lletres” ha decidit bandejar-lo, tal i com ell mateix diu.     Per algú que estima la lectura i els llibres, per algú que tot just fa quinze dies que ha presentat la primera novel·la, que ha perdut més hores en aquella llibreria que a cap altre espai de la ciutat, llegir la carta de comiat de'n Narcís Serrat m'impulsa a escriure-li una carta d'agraïment i em plau fer-la pública perquè els nous propietaris tinguin molt clar que amb la seva decisió d'acomiadar en Narcís i un bon grapat de persones més, la ciutat ha perdut l'últim dels llibreters i de ben segur que una colla de clients. Llegir-ne més

    Malgrat que els anys van caient, m'agrada pensar que encara tinc el mateix esperit idealista que tenia als divuit, i per això quan veig que el jovent es llença a ocupar places, “puertas” o ravals amb el crit de “democràcia real”, d'entrada tenen tota la meva simpatia i recolzament. Passen els dies, passen les eleccions i, aquests joves cada dia més organitzats segueixen acampats. Aixi doncs, em decideixo a fer una visita amb el temps que calgui als indignats de la meva ciutat, Terrassa, instal·lats davant l'ajuntament al Raval de Montserrat que ells han rebatejat com a plaça del poble. Llegir-ne més

        Avui no parlaré d'aquest país nostre que no sap que vol, ni us tornaré a donar  la  tabarra amb la meva dèria pels sostenibles ni molt menys de les properes eleccions. Tampoc us parlaré de trens ni de la Toscana, malgrat el títol que encapçala aquest article. Avui faré un exercici d'auto-promoció perquè quan es persegueix un somni llargament i es fa realitat, cal cridar-ho als quatre vents.      "UN TREN A LA TOSCANA" (Setzevents Editorial) com podeu veure a la foto que acompanya aquest article, és el títol d'una novel·la. Llegir-ne més

     Aquesta setmana no he pogut sortir a córrer ni un sol dia per culpa d'una otitis que m'ha deixat una oïda inservible i a mi fet un nyap. Això ha provocat un canvi d'horaris en la meva rutina diària d'ençà fa uns mesos i m'ha fet espectador de les tertúlies de'n Cuní tot esmorzant. No descobriré res de nou de la coneguda espècie tertuliana "qui quae que quod lo sabe omnino", però en el cas d'alguns del tertulians dels matins, aquest saber-ho tot arriba a quotes que seria bo que algun antropòleg en fes un estudi seriós. Llegir-ne més

    No fa massa que sóc usuari d'això que en diuen xarxes socials, m'hi havia resistit fins fa ben poc, però finalment hi he caigut convençut que no es pot viure aliè al que passa al nostre voltant. Tanmateix, m'ha sorprès força com molta gent es "despulla" a diari al facebook. Sabem on estan i que fan, si estan de bon o mal humor, i fins i tot alguns  informen als centenars "d'amics" que tenen que se'n van amb la família de viatge sense pensar que amb tanta informació de ben segur que més d'un estaria disposat a tenir cura i fer neteja del pis. Llegir-ne més