Aquest és un article imprevist perquè aquesta setmana no em vagava res al cap que em frapés prou per dir-hi la meva. I és imprevist perquè mai escric res amb la immediatesa d’un fet acabat de viure.

      Fa pocs minuts que acabo d’arribar de fer un tomb amb la gossa per un parc proper a casa. Tot caminant pel parc mentre la quissa anava olorant, he vist com arribaven dos mossos d’esquadra després d’aparcar la moto, i es dirigien a pas molt lent cap a un banc que era ocupat per tres homes de pell més fosca que la dels mossos i que la meva. Un ha accedit per la dreta i l’altre ha encerclat uns matolls per aparèixer davant els tres ciutadans per l’esquerra. Desconec si és una norma policial o han vist moltes pel•lícules. S’han presentat educadament, els hi han demanat la documentació que un d’ells ha comprovat amb comissaria, mentre l’altre els hi preguntava si treballaven, pregunta que m’ha sobtat, doncs desconeixia que estar a l’atur ja podia ser motiu de probable delicte. Cinc minuts després, els mossos han retornat a les seves motos amb el seu caminar pausat i la seva conversa en castellà, que per si no ho sabeu ja fa temps és la llengua d’us habitual en la nostra policia.

      He estat molt temptat de preguntar als mossos els motius de demanar-los la documentació a ells i no a mi i la resta de persones que ocupaven bancs del parc, però he recordat el que em deia la meva mare de petit al respecte de fer certes preguntes a la policia. Així que, quan els mossos han engegat les motos i han marxat, la gossa i jo ens hem acostat al banc ocupat pels tres senyors i m’he presentat com a periodista (jo si que he vist moltes pel•lícules i vaig créixer amb el Lou Grant). He improvisat una ràpida entrevista que m’ha sorprès a mi mateix, i m’han explicat que dos d’ells eren guineans i el tercer del Marroc. Tots tres eren residents des de feia uns quinze anys al nostre país, tenien el NIE en regla que m’han ensenyat i tot, i  tenien la sort de tenir feina. M’han explicat que ja estaven avesats a tenir d’ensenyar la documentació més d’una vegada per setmana, i que eren conscients que els seguirà passant probablement tota la vida a ells i la seva família.

      Aquesta resignació m’ha colpit i alhora m’ha fet avergonyir.

      Els cinc minuts que han hagut de deixar de parlar de les seves coses per atendre el requeriment de l’autoritat, han estat observats per mig parc, i molts, de ben segur, han pensat que alguna cosa havien fet perquè els mossos els demanessin la documentació. La capacitat que té la policia per criminalitzar les persones només pel color de la pell, comença a ser preocupant. Si això passa amb un govern d’esquerres, i el cap dels mossos és d’Iniciativa, que no pot passar si un partit que ja no amaga que és descaradament xenòfob com el PPC tingués la capacitat d’influir al govern.

      La meva filla, la que avui no ha vingut amb mi a passejar la seva golden, no té el meu físic, ni el de la meva dona, ni el dels mossos que parlen castellà, perquè va néixer en un país llunyà. La meva filla un dia serà més gran, potser seurà en un banc del mateix parc a llegir, pensar o esperar, i aquests mateixos mossos se li atansaran, i fen us del seu castellà li demanaran la documentació i li preguntaran si treballa. Ella haurà d’ensenyar-los el DNI, perquè no portarà un cartell penjat del coll on dirà, “sóc filla del Josep i la Gemma, sóc catalana i de Terrassa”.