LLENGUA I MERCAT

Un país que en trenta anys ha canviat deu vegades de marc educatiu no és viable. Perquè indica la incapacitat d’haver-hi un consens mínim entre dretes i esquerres i entre nacionalitats i cultures diverses. La nova llei Wert rebla el clau i a part d’alguna virtut com la allunyar-se d’alguns buonismes progres que van resultar fracassats de cara a la millora escolar. És sobretot una llei ideològica. Pel seu revisionisme antilaic. I per l’obsessió identitària castellanista.

L’excusa sobre la necessitat de garantir les competències lingüístiques arreu no s’aguanta. Totes les diagnosis que s’han fet sobre competències lingüístiques situen a Catalunya, Galícia i altres comunitats amb llengua oficial en la posició intermèdia. Curiosament van sempre a la cua Canàries, Extremadura i Andalusia. No serà com a fruit d’una violentació històrica que va produir una substitució forçada de la llengua autòctona i de la què n’ha quedat un substrat potentíssim que es resisteix a desaparèixer?

Un altre argument que se sol vincular a qualsevol política uniformadora com la de l’educació és el de la unitat de mercat. En el segle de la globalització, l’argument és patètic. Tots els no castellanoparlants saben castellà, però en canvi molts castellanoparlants són monolingües.

En aquest àmbit i essent conseller, vaig haver de torejar diverses vegades amb la intoxicació jacobina que deia que el problema per a la implantació de les multinacionals era el català. Si hi ha un problema lingüístic a tot l’Estat és la manca de competència en anglès propiciat per l’apriorisme erroni que el castellà sol ja serveix per anar pel món quan en realitat serveix bàsicament per Amèrica Llatina. Aquesta setmana mateix acaba d’haver-hi un debat sobre el mal nivell d’anglès dels estudiants francesos. No passa el mateix amb els holandesos o finlandesos.

Els parlants monolingües de grans llengües parteixen de la base que no cal aprendre idiomes. En canvi els parlants de llengües de mitjana i baixa demografia són més plurilingües.

A Europa, el castellà pesa demogràficament com el polonès. Les llengües de mercat i de la innovació a Europa són per aquest ordre anglès, alemany i francès. La pataleta espanyola no aprovant la fita històrica de la patent europea per l’absència del castellà, és una opció inimaginable pels que estem acostumats a anar pel món amb modèstia lingüística.

Però hi ha més. Un estudi encarregat per la UE sobre Plurilingüisme i pimes conclou que per la manca de preparació plurilingüe ( no només anglès) les empreses perden més d’un 30% de possibilitats de negoci. Cal saber anglès i alguna latra de les garns llengües de comunicació. Però tal com em van fer veure a l’Escola superior de Comerç internacional (ESCI) on s’ensenya en català i en múltiples llengües, per un autèntic professional, acadèmic o empresari global, dominar més d’una llengua de gran comunicació és condició necessària però no suficient. A igualtat de nivell competencial guanyarà qui tingui l’obertura mental per aprendre amb rapidesa llengües de baixa demografia.

Un empresari o professional enviat a Dinamarca pot passar només en anglès, però triomfarà si té l’obertura mental d’aprendre un idioma que parlen només cinc milions d’habitants. Per la globalització, tenim avantatges els parlants de llengües mitjanes o petites. Quan l’actitud és arrogància, els parlants de llengües dels ex grans imperis perden importants oportunitats de negoci.

Imaginem-nos per un moment que un dia Espanya es despertés suïssa. Hi trobaríem una aposta decidida per l’oficialitat del gallec. La potenciació de l’ensenyament bilingüe gallec- portuguès. O Instituts trilingües gallec, portuguès, anglès. Per una raó molt simple: més de dos-cents milions de parlants, l’origen lingüístic dels quals fou Galícia, distribuïts entre Amèrica i Àfrica, esperarien amb els braços oberts la presència dels lusòfons més pròxims al cor d’Europa.

Espanya mimaria Portugal a través de Galícia i no el maltractaria, com Itàlia fa amb Alemanya a través d’Alsàcia o Itàlia amb Àustria a través de Tirol del Sud. En canvi ens trobem una Galícia amb més baixa autoestima que en els temps de Fraga. Amb un PP ple de polítics que en el llenguatge cañí anomenen “mamporreros” i “cuneros” pels quals Galícia és un territori clientelar del que cal liquidar qualsevol esperança. Cap dels Instituts de secundària gallecs, per exemple, és bilingüe amb el portuguès. I la Galícia oficial dóna l’esquena a Portugal i Brasil.

Si Espanya es despertés suïssa, promouria el català a través de la bilateralitat amb Andorra i el departament dels Pirineus Orientals, on el català comparteix espai amb el francès i la francofonia. La francofilia tradicional de Catalunya per lligams familiars o històrics es veuria com un avantatge competitiu i no com un fet sospitós de traïció. Els fets són tossuts: Catalunya ha depès oficialment més temps de França que d’Espanya. Ara mateix, podríem estar celebrant el 200 aniversari de la República catalana. Sí, no s’estranyin; durant la guerra napoleònica, Catalunya va passar a ser província francesa amb el nom de Departament de l’Ebre i el català en va ser llengua oficial.

Si Espanya es despertés suïssa, utilitzaria els vincles històrics i culturals de l’antic Andalus per no fer el ridícul al Magreb, on malgrat la proximitat, Espanya figura per darrera França i en certs àmbits econòmics per darrera d’italians, alemanys o anglesos.

Aquesta política transfronterera és la que practica Suïssa des dels Cantons germànics, francòfons o italians.
Perquè Espanya mai serà suïssa com demostra la llei Wert? I no sabrà ni voldrà aprofitar els avantatges competitius del plurilingüisme seriós per projectar-se al món? Perquè aquest canvi de model i de concepció significaria la desaparició de la casta oligàrquica madrilenya.