S’acaba de publicar un nou indicador de posició de ciutats al món. El del Reputation Institute que situa Barcelona en la sisena posició darrere Sidney, Melbourne, Estocolm, Viena i Vancouver. I per davant d’Edimburg, Ginebra, Copenhaguen i Venècia. D’altres rànquings publicats abans, també donen prestigi a la ciutat: el lloc catorzè de les ciutats start-up (European Digital City index), la número dotze en captació d’inversions (KPMG), la vuitena en atractivitat (EY), la sisena més coneguda (The Guardian), la quarta més smart d’Europa (Fast Company) i la primera en qualitat de vida per als empleats (Cushman¬Wakefield) i en més delegats que assisteixen a congressos (ICCA)./
Per més que els mandarins de l’opinió publicada, situats a la dreta i en l’espanyolisme, alertin de la pèrdua de posicions de la ciutat per la deriva independentista de Mas, o l’esquerranista de Colau, la realitat és molt tossuda. Barcelona continua i continuarà guanyant rànkings de ciutat perquè té, estructuralment, les forces tel•lúriques internes i la situació geoestratègica única, per a què així sigui. Malgrat els pesi als que en realitat treballen per a fer acomplir les seves profecies apocalíptiques./
En aquest moment de globalització, els Estats com Espanya són massa grans per gestionar els problemes quotidians i massa petits per abordar els problemes globals. Quan els poders econòmics mundials semblen imposar-se a la política dels Estats i de les seves agrupacions, només les ciutats apareixen com un espai on experimentar noves formes econòmiques alternatives, on posar les bases d’una democràcia participativa. Però, on la gran ciutat s’ha format gràcies a la concentració de poder estatal, molts cops amb episodis històrics de violència, aquesta capacitat creativa disminueix en picat. Mentre les ciutats perifèriques als poders centralitzats són autèntics laboratoris de la nova societat. /
Hi ha poques ciutats a l’Europa de l’Atlàntic als Urals que comparteixin alhora una dimensió gran, superior al milió d’habitants, i una posició perifèrica i, per tant, creativa en relació a l’Estat dominant. Barcelona n’és una d’elles. Les altres: Milà, Torí, Glasgow, Kazan i Ufa. Fixin-se com en tots els casos i amb variants, molts cops allunyades ideològicament, són ciutats des d’on es lideren els moviments de contestació al model de l’Estat amb més potencial de desestabilització: Catalunya, Escòcia, Padània o el Tatarstan. I alhora, de creativitat de societats noves i, fins i tot, d’una altra Europa./
Els teòrics glocalistes estan avalant aquest paper de les ciutats. Alguns polítics ja parlen de devolucions revolucionàries de poders a les ciutats. Un polític com Maragall ho va intuir als anys 90, però va cometre un error. L’obsessió antipujolista el va fer plantejar el paper de Barcelona com el d’una ciutat hanseàtica, d’esquena a Catalunya. Error que va ser rectificat amb escreix en la seva etapa de President de la Generalitat, on va poder comprovar que teníem entre mans una ciutat-nació – amb un hinterland compacte- que calia transformar en una ciutat-Estat, si no es volien perdre totes les potencialitats que tenia. I que una malaltissa competència de Madrid -una ciutat sense nació compacta al darrera-, abonada pels aparells centralistes volien minimitzar./ Que s’ho agafin amb tranquil•litat els profetes de l’autoodi a Barcelona/Catalunya. Pot ser que amb Colau i algun suport republicà, Barcelona, sense abandonar cap dels rànkings anteriors, n’aparegui en alguns de nous, en els primers llocs d’economia del Tercer sector, de cooperativisme, d’alimentació km0, d’economia del bé comú….. /
Els asseguro que si les “CUP of til•la” d’aquests dies no ens esgoten i acabem tenint Govern cap a la República, l’excel•lència de Barcelona/Catalunya es dispararà, tant en els rànkigs que poden agradar a Xavier Sala-Martín, com en els que agraden a la Teresa Forcades./
