Dubtava de si allunyar-me del tema monogràfic d’aquesta setmana en les columnes d’opinió sobre el context dels atemptats de París. Els asseguro que si el meu punt de vista fos repetitiu del que he llegit o sentit, m’ho estalviaria. Però crec que puc aportar algun element de diagnosi diferencial./
Quan es posa el focus a Europa se solen dir alguns tòpics com que la violència gihadista és fruit de les diferències socials, de la no integració pel fracàs escolar, que no és un problema religiós etc/
Que les injustícies socials i les diferències socials acaben generant violència és una constant històrica. Ara bé, això no explica el perquè només una minoria de la població islamista radical és la que usa la violència política, i no ho fan els marginats subsaharians, sudamericans o asiàtics no islàmics de les barriades pobres de les metròpolis europees. /
El manual d’ús també diu que el terrorisme és degut a la intervenció occidental a Orient mitjà i el tema palestí. Però, és que Occident no intervé en les guerres del coltan o dels diamants de l’Àfrica o en la desestabilització de certs règims bolivarians americans? /
L’altre tòpic bonista és que l’escola ha de resoldre la problemàtica de la radicalització. I ho diuen quan les famílies no assumeixen el paper socialitzador bàsic; i quan les xarxes socials i els mitjans audiovisuals connecten els joves al món passant de l’escola. /
Diguem-ho clar: hi ha un problema religiós. El mateix que tenia el cristianisme fins fa mig segle a llocs com Espanya, on la jerarquia eclesiàstica va beneir una Cruzada i una dictadura nazi-feixista. Tot i que la immensa majoria dels practicants de l’Islam són gent que vol viure en pau, la doctrina oficial no s’ha adaptat als contextos democràtics i empara o tolera les derives sectàries. Les primeres víctimes de les quals són els altres corrents islàmics, o els àrabs d’altres creences: cristians, jazidites, drusos…/
Hi ha també un problema generacional. La inexistència d’ascensor social, més greu paradoxalment en estats hiperproteccionistes com el francès, fa que en barris ghetto hi hagi generacions que malvisquin dels subsidis i no trobin vies pròpies de progrés. Curiosament en models més anglosaxons (que tampoc s’han estalviat els atemptats) dóna la sensació que la gran massa de població immigrada s’espavila millor en la microeconomia./
Finalment, tot i que queda clar que la via multicultural saxona no és garantia de res, la via francesa igualitarista per l’homogenïtzació, és una bomba permanent. Ara bé, com es pot demanar a un Estat que ha fet del seu mite fundacional revolucionari una excusa per anihilar, com ja va fer amb els girondins federalistes, qualsevol diferència? Com pot un Estat com França, que no reconeix la pròpia diversitat històrica interior, reconèixer la nova diversitat procedent de la immigració? (el Consell d’Estat francès fa poc ha tornat a rebutjar per enèsima vegada el reconeixement de les llengües autòctones mil•lenàries, algunes anteriors al francès (basc, bretó, flamenc, cors, occità, català…)./
Si anem a l’escenari de la Guerra que s’ha donat com a argument del terrorisme, ens trobem amb monarquies absolutes petrolieres aliades d’Occident, sunnites que no han acollit a cap dels refugiats exiliats d’Irak o Síria, mentre mantenen en grau d’esclavatge laboral a milions de treballadors pakistanesos, indis o del sudest asiàtic. Monarquies que financen l’Estat islàmic i són compradors d’armes -Juan Carlos hi ha sucat alguna comissió- i proveïdors dels terroristes./
I perquè, després de demostrar que les raons de la guerra de l’Irak eren falses, ara sembla que ve l’enyorança dels dictadors com Sadam Hussein i Gadaffi, que acabaran entronitzant el sanguinari el Assad a Síria? Perquè l’obsessió dels Estats en no tocar el statu quo fronterer, que les armes i la correlació internacional van imposar? L’Estat islàmic no té coherència pel fet de la seva religiositat extrema. Té coherència perquè ha unit els territoris propis d’una comunitat cultural a cavall de Síria i l’Irak, ara sunnita, però que ja tenia personalitat abans de l’islamització del Creixent Fèrtil. De la mateixa manera que els drusos, els alauites o els cristians siríacs o caldeus, o fins i tot, els xiïtes, corresponen a estratègies històriques de cohesió i autoprotecció comunitària davant l’islamització sunnita forçosa importada de l’Aràbia Saudita al segle VII./
Les fronteres neocolonials posteriors a l’ensorrament de l’Imperi Otomà són un fiasco. I només la valentia de revisar-les pot portar estabilitat a llarg termini a la zona. Ara mateix, l’única comunitat que no basa el seu projecte en termes religiosos, sinó en un model de república laica i democràtica, és la nació kurda. Sempre utilitzada com a carn de canó per tothom i abandonada sempre a la seva sort. Essent els principals adversaris sobre el terreny d’Estat islàmic, Occident mira cap a l’altre costat, quan Turquia o Iran accentuen al seva repressió sobre ells./
En definitiva, sense reconeixement de les diferències culturals interiors als Estats europeus; sense la recomposició de les fronteres a Orient Mitjà en base a comunitats culturals amb respecte a les minories; sense la denúncia oberta de les monarquies petrolieres del Golf i dels seus proveïdors occidentals; sense el foment de la microeconomia productiva entre la nova immigració a Europa i la denúncia del clientelisme/assistencialisme que impedeix l’aparició de ciutadans conscients dels seus drets i deures; sense que l’Islam no faci la seva reforma per adaptar-se a la democràcia. Sense tot això i moltes coses més, generalitzar l’estat d’alerta, mostrar múscul militar a dintre i a fora, poc aportarà. Només que els límits del dèficit imposats per Merkel saltin pels aires. Però no per fer front als reptes socials i culturals de les societats complexes europees, sinó per incrementar els pressupostos militars i policials; que curiosament com en el cas espanyol i del seu ministre negociant d’armament, es palesa, ja sempre es desvien de les previsions oficials.
publicat a Economia digital el 22.11.2015
