Senyor Sánchez: he escoltat amb atenció el seu discurs i el progrma que presentava al Congrés i em permeto seguint l'estel·la de Joan Tardà, fer-li algunes consideracions, des d'una opció d'esquerres transitòriament independentista. En el seu discurs no va tocar per res un dels temes claus del retard econòmic espanyol: el sobrepoder dels oligopolis financers, mediàtics, energètics i d'infraestructures i la seva col·lusió amb la tecnopurocràcia i la partitocràcia espanyola. No hi va haver ni un bri d'autocrítica per la part aliquota de corrupció del PSOE. /
Una de les poques mesures de canvi situada per Ciudadanos en el programa, la desaparició de les diputacions, va caure del seu discurs. L'ambigüitat sobre polítiques econòmiques i socials fou completa i pel que fa al territori va ser ofensiu presentar com a bases d'acord una simple oferta per parlar dels incompliments de l'Estat a un Estatut autoretallat i mutilat pel TC. /
Com a militant de les esquerres he quedat consternat de l'aval que ha donat vostè a C's com a partit de canvi i de progrés, quan és la refundació moderneta del PP, recuperant els seus tics més anticatalans que superen en radicalitat el període més moderat i de més base social del PP a Catalunya, quan estava en mans de Josep Piqué. /
Com a militant de les esquerres lamento el doble harakiri que imposa al seu partit. El primer als PSOE's de la perifèria peninsular. La bunquerització jacobina pactada amb Rivera, acabarà d'enviar a la marginalitat el PSOE de les nacionalitats perifèriques en detriment de Podemos i les esquerres nacionals. Les últimes eleccions en són una mostra: Podemos va ser primer a Euskadi i Catalunya, segon a Balears, València, Galìcia, Canaries i Navarra. El PSOE es tercera força en totes elles excepte a Euskadi i Catalunya, on es situa en quarta posició. /
El segon harakiri afecta directament al nucli dur, que si bé en la primera fase resistirà només a la Gran Castella, (La Vieja, la Nueva i la Novísima ); en la segona fase, el regal de l'etiqueta progressista a Rivera, permetrà a aquest prendre-li la cartera entre les capes moderades urbanes de la “ancha Castilla”, on l'apel·lació al patriotisme espanyol sempre afavorirà les posicions de centredreta populista en detriment d'una esquerra descolorida i amb imatge caducada als ulls dels joves. /
S'ha de fer una mica d'història per entendre l'orfandat de la població demòcrat radical a Espanya. El PSOE té tres moments: el primer quan Felipe i Guerra decapiten a la direcció de l'exili amb la bandera de la modernitat en una operació que s'ha sabut després que estava combinada amb els serveis secrets del franquisme comandats per Carrero Blanco./
El segon episodi és la participació de membres del PSOE en la conxorxa per desgastar Suárez i avalar un cop de timó que esdevingué cop d'estat el 23F. La majoria massiva que obtingué al 82, no era un mandat per executar les clàusules secretes dels còmplices del cop, sinó per rematar el procés de democratització que s'havia volia avortar; democratització als cossos de seguretat, a la justícia, a l'exèrcit, en el poder territorial cap a la federalització.En canvi hi hagué una gran traïció a l'electorat només compensada per alguns avenços en l'estat del benestar: escola, sanitat. O sigui, pa per llibertats. /
El tercer moment va ser, contra tota previsió, l'arribada al Govern de ZP. Gràcies al factor català. El tripartit català pel canvi, era una proposta trencament amb el règim de la transició (pujolisme i; de fet; felipisme), perquè a Catalunya, sempre termòmetre i laboratori avançat de la penìnsula, és veia com l'ùnica forma de superar les limitacions de la transició i la seva deriva autoritària en mans d'Aznar; alhora que s'oferia una via d'encaix sincera a les nacions com Catalunya i Euskadi. Esdevenint una desautorització rotunda d'ETA, amb més impacte social que les reiterades condemnes a la violència. /
Aznar va veure el perill i atacà com un brau el tripartit, ajudat tant pel discurs federalista assimètric de Maragall, com per l'incident de Perpinyà. Per això, quan allò d'Atocha, el sectarisme passat de voltes del PP, va voler endossar a ETA l'atemptat i per extensió, caient en delictes de calúmnia, a tots els qui considerava còmplices: ERC, PSC,PSOE. Fou un boomerang. I la revolcada del PP fou històrica. I hi hagué Govern Zapatero, perquè els 8 diputats independentistes d'ERC ho van garantir. /
Prenguem ara un respir. L'Esquerra Republicana de Tardà, que ara Sánchez ignora, ja era la de Tardà quan li va donar al PSOE dos presidents de la Generalitat i un d'Espanya. Recordem però, que els mateixos barons socialistes connectats amb el falangisme, que van donar el cop intern a l'exili i van preparar el 23 F, també van estar amenaçant Maragall fins l'últim moment per a què no fes el tripartit i pactés amb Pujol. Era millor un corrupte controlable, per la pervivència del règim. ERC i Maragall impediren aquest tercer cop dels barons. I per això, quines paradoxes, ZP arribà a la Moncloa. /
Després vingué un bienni progressista (a Espanya, com a molt, només hi ha biennis d'aquest signe) que va acabar quan el partit autoanomenat federal va moure cel i terra per boicotejar l'estatut federal que havia sortit de Catalunya. Vingueren esmenes immediates, l'acord vergonyant amb Mas a esquenes del Parlament i del Govern de Catalunya, el ribot parlamentari de Guerra i finalment el volgut bloqueig del Tribunal Constitucional on ZP deixà podrir una situació amb majoria conservadora i no canviant la llei que permetia al TC immiscuir-se en lleis que havien passat tots els filtres: Parlament, Congreso, Senado i referèndum. “De aquellos polvos esos lodos”. /
El meu sentiment Sr Sánchez es mou entre la pena i la ràbia, com a persona d'esquerra i com a responsable de la ponència d'Esquerra Republicana on es feu l'aposta federal al Congrés de Lleida. Llàstima, les classes populars espanyoles hauran perdut el principal motor de canvi que sempre ha estat Catalunya, degut a les reiterades traïcions del PSOE. /
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2016/03/a-pedro-sanchez-81150.php
