Josep Huguet


Dimecres, 26.4.2017. 15:37 h

LES CONTRADICCIONS

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Europa està perplexa. La tensió entre globalització descontrolada i autarquia retrògrada fa moure el mal humor de la població, especialment de les classes mitjanes empobrides, d’una banda a l’altra de l’espectre polític. I majoritàriament, responsabilitzant la Unió Europea, no sense raó, de molts dels mals que ens afecten. Oblidant però que la Unió Europea no és res més que un club d’Estats on el Parlament hi pinta ben poc.
El Brexit britànic i les atzagaiades proteccionistes de Trump han posat en evidència la hipocresia de moltes de les posicions polítiques davant del binomi globalització-autarquia. Estem veient com davant la por que la Casa Blanca imposi nous filtres duaners, partidaris del proteccionisme a Europa, protesten.

L’objectivitat d’alguns polítics davant dels diversos escenaris s’assembla al del hooligaan que només veu penalti quan suposadament li fan a algú del seu equip. I no el veu si passa a la pròpia àrea. Quan els emprenedors propis exporten o adquireixen empreses a l’estranger aixequen un entusiasme extraordinari. Quan els productes s’importen o les empreses adquirides són les pròpies, el lliure comerç ja no agrada. Molts populismes de dreta i d’esquerra estan alhora reclamant el suport internacional al “Made in“ del propi país, i rebutjant qualsevol tractat que faciliti el lliure comerç internacional. Aquesta incoherència fruit de la deriva entre l’autarquia que ens torna al passat i una globalització asimètrica i conduïda només per les grans multinacionals escapistes del compliment dels deures socials i impositius, té com a conseqüència alimentar el mal humor de la ciutadania mitjana, sense donar-li cap alternativa creïble.

Només un mercat internacional obert, però regulat amb normes estrictes anti- oligopòliques, amb clàusules socials i deures impositius de les empreses respecte a cadascun dels estats on opera, podria a portar a una “pax urbi et orbi” que promouria una igualtat d’oportunitats a empreses, començant per les pimes, i a totes les societats, si els seus estats, en funció de la seva capacitat d’innovar, la seva eficiència productiva i la seva qualitat democràtica. En aquesta cursa competitiva, l’emulació, la còpia de les millors bones pràctiques, en un món globalitzat comunicativament, s’acabaria imposant arreu.
Per desgràcia, ara mateix això sona a utòpic. I els defensors a ultrança de la globalització estan liderats pels grups d’interessos que no en volen cap control. I els seus detractors autàrquics estan liderats per dirigent populistes que ho fien tot als Estats, substitutoris de l’esforç que han de fer els ciutadans i societats per excel·lir. En ambdós casos la capacitat d’autoorganització i d’innovació econòmica i social de les societats civils queda bandejada. Mala peça al teler.

Un altre tipus de contradiccions que hem viscut durant la setmana passada són més casolanes, de no tanta envergadura. Aquí n’hem tingut unes mostres.
Després d’una setmana de l’espectacle Rajoy sobre inversions a Catalunya, els pressupostos de l’Estat desmenteixen rotundament totes les seves promeses. En la comissió d’investigació del Congrés de Diputats sobre l’Operació Catalunya, el que hauria de ser una denúncia de les pràctiques mafioses de l’Estat, acaba presentant-se com una conspiració contra l’Estat. Espanya demana revisar Utrecht per recuperar Gibraltar, però es nega a revisar-lo per retornar els drets a Catalunya; mentre es defensa que estem davant d’un cas de descolonització que no s’admet per a Melilla i Ceuta. Iceta diu que si l’independentisme majoritari aguantés vint anys (ja en portem 6) caldria abordar el tema; però per si de cas es presenta denúncia contra el Govern autònom de Catalunya per voler demanar l’opinió als ciutadans, sense esperar 14 anys més. El PP jura deixar enrere els casos de corrupció, però fins que no té una moció de censura al davant no fa dimitir el President de Múrcia. I finalment, Espanya, diu Montoro, que ja ha sortit de la crisi en el mateix moment que augmenten les retallades a la R+D i s’obliga a endeutar-se als centres de recerca. De la mateixa manera que les pensions es pagaran en base a deute, perquè la caixa ja l’han buidat.
Tot són contradiccions, que només l’”aborregament” dels ciutadans toleren.

lectures 3452 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat


logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.