He tingut l’ocasió de presentar el documental sobre la Crida 1981-1993, com a President de la Fundació Josep Irla que hi va contribuir. L’he tingut ocasió de veure’l per segona vegada al 33. Us el recomano insistentment. l’enllaç està a sota.
En aquests temps de desconcert cal mirar endarrere per saber cap on s’ha d’ana´. Pel que fa les opcions estratègiques i ideològiques cal mirar cap el què va significar la fundació d’ERC al 31 i la seva refundació ideològica el 1993 ( no és casualitat a l’any on la Crida passava el relleu), per refermar-se en les conviccions, alhora que s’aprèn de la capacitat d’establir un model altrenatiu de societat innovador en formes i en polítiques, lluny d’ortodòxies empobridores. Per les opcions socials cal rellegir què va ser La Crida i les seves estratègies.
Em quedo amb una frase de Riera en el documental: ens vam precipitar pensant que calia encarrilar-ho tot cap el vessant polític i institucional.
ERC bàsicament va agafar el relleu de la Crida quan el 1993 en la seva declaració ideològica es defineix d’esquerra, republicàna, verda i independentista per la via pacífica i institucional. Aquesta opció amb alts i baixos ha situat el llistó de l’esquerra independentista i de l’independentisme polític en el punt més alt històricament. Calia aprofitar aquest impuls per fer el pols a l’Estat. Calia mostrar a la població si era possible o no des de la reforma de les institucions accedir a una nova etapa d’autogovern en el camí de la plena llibertat. L’aposta s’ha demostrat impossible en el marc polític actual i això ha tingut l’efecte positiu d’engruixir fins al milió de persones ,aquelles que ja tenien clar que només un Estat propi serà la solució al que té dret la ciutadania catalana.
Però un cop sabem que n’hi ha un milió, 700.000 dels quals han votat en consultes populars, i sabent que: 1. els principals partits ratificats amb els resultats electorals, CiU al davant, no impulsaran una ruptura immediata i 2. que queden per convèncer al menys 4 milions més de persones adultes per tenir una majoria abassegadora pel dret a decidir i un majoria absoluta partidària de l’Estat., ens cal trobar com superem aquestst obstacles. Llavors apareix LA CRIDA i la seva experiència com un referent de com haurem d’enfocar en la societat civil els propers temps l’acumulacíó de forces.
Caldran accions de:
desligitimació de la legalitat antidemocràtica
amb mètodes de desobediència civil pacífica
amb objectius molt acotats i guanyables
amb accions imagitaves, simpàtiques que crein empatia més enllà dels cercles habituals
amb mobilitzacions massives
amb accions de solidaritat interna social i ambiental que recullin noves simpaties de sectors que d’entrada no són partidaris de la independència
amb accions de solidaritat internacional que mostrin que la nostra opció no és egoista
No podem asfixiar el moviment d’indignació i primera reacció entorn a les consultes pel dret a decidir, fent una fuga endavant, davant la crua realitat que tenim un electorat majoritàriament no motivat o contrari a la proposta i, per conegüent, uns partits polítics de tradició democràtica que van des de posició de frenada que ha adoptat el PSC, fins a la tebior i ambigüetat habitual de l’eix CiU-Ic
La Crida, els seus objectius molt pensats, la capacitat d’impacte mediàtic i de recollida de consens és un referent per desencallar la situació.
Algú dirà estem igual que abans? No, gràcies a la Crida de llavors i, especialemnt, a l’acció més o menys compresa d’ERC els darrers 20 anys, ara en som un milió de mobilitzables. Fa 30 anys tot just es movien 100.000 persones entorn de l’autodeterminació. Es tracta de posar el milió a moure’s però per no estrellar-se. La gent, en el viatge a cap a Itaca, vol anar trobant alguns ports agradables.
http://www.tv3.cat/videos/3585290/La-Crida
