Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024
Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024

AIXÒ VE DE LLUNY

|

- Publicitat -

Això ve de lluny
 
Hem assistit aquesta setmana al trist espectacle parlamentari de com la minoria política, dos partits de la qual ni tant sols tenen cap alcalde a Catalunya, ha teatralitzat una suposada restricció del seu dret a expressar-se quan en realitat és al revés. Els partits que des del començament han portat als tribunals el Parlament i el Govern per complir el mandat que els donà el poble de debatre la via cap a l’exercici del dret d’autodeterminació han utilitzat la seva majoria a les institucions de l’Estat per imposar-la per la força, mai acceptant cap debat al Congrés de Diputats, a la minoria catalana.
Hem hagut de sentir uns discursos dels representants catalans de l’espanyolisme dedicats a esclafar la claca i a fornir d’argumentari basat en fal·làcies i mentides la Brunete mediàtica amb recents incorporacions de diaris pseudoprogres. La teoria del contuberni d’una elit independentista i d’uns ciutadans manipulats per TV3 (només amb un 13% de share) i una escola nacionalista (resulta que la majoria demogràfica dels que tenim més de 45 anys vam començar a rebre l’educació primària com a mínim en escoles franquistes i tardofranquistes), és molt bona per minimitzar la capacitat del seu adversari que és la majoria sobiranista catalana.
Però aquests discursos falsos només els faran que cometre greus errors tàctics i estratègics que portaran a que Catalunya en surti guanyador o en el pitjor dels casos ens ensorrem mútuament amb Espanya.
Aquestes reflexions les feia quan repassava algunes dades macroeconòmiques sobre fiscalitat per confirmar l’agressió estructural de l’Estat espanyol sobre la població catalana, sobretot la classe mitjana i l’obrera. A l’any 1973 en ple franquisme per exemple, la província de Madrid igualava els ingressos de l’Estat amb les despeses d’aquest en aquell territori. Mentre la província de Barcelona significava un 75% d’ingressos de l’Estat per només un 25% de despesa.
A l’any 1984, abans de desplegar la LOFCA, els ingressos regionalitzats recaptats (aparents, ja que a Madrid sempre hi ha desviació estadística) es dividien en tres parts: una Madrid, una Catalunya i el darrer terç la resta de l’Estat.
Trenta anys després el Sr. Montoro ara ens reconeix un dèficit fiscal de 10.000 milions d’euros, però sense cap mena de proposta sobre la taula. I les xifres estructurals continuen essent espantoses. Perquè aquest dèficit calculat pel sistema favorable a l’Estat està per sota del calculat per la Generalitat situat a més de 16.000 milions anuals. Però encara més les xifres es dispararien si en compte de treballar amb els impostos recaptats, treballéssim amb els impostos generats. Llavors la fal·làcia que Madrid és més solidari que Catalunya encara s’ensorra més. Segons dades del 2012 a Madrid es recaptaven 75.000 milions un 49% de l’Estat. Però de fet els impostos realment generats a Madrid eren 39.000 milions menys, per tant només 36.000 milions. En canvi a Catalunya els impostos recaptats eren 31.000 m€ mentre que les generats (amb càlculs a la banda baixa) eren 33.000 m€. Segons aquestes dades d’impostos realment generats Madrid generava el 23% del total de l’Estat i Catalunya el 21%. Segons alguns experts aquest volum queda curt i alguns situen l’aportació d’impostos realment generats a Catalunya per sobre del 30% del total de l’Estat, no només degut a la deformació dels resultats per l’efecte seu a Madrid sinó per l’escassíssima aportació de moltes autonomies amb alts percentatges d’atur estructural i d’economia submergida.
Aquesta sistemàtica discriminació ha perjudicats els serveis públics catalans, ha estressat els nostres treballadors i classe mitjana obligant-los a fer sobre-esforços per a assolir el mateix nivell de vida que d’altres tenen de forma menys costosa.
En aquests anàlisis vinc de la tradició marxista; i estic convençut que les qüestions estructurals socioeconòmiques acaben aflorant en conflictes polítics, que encara que s’emboliquin en banderes, són conflictes de classe. Així que l’Estat no és conscient del fangar on s’ha posat: temes estructurals mai resolts i pel contrari són empitjorats per la política matussera del PPSOEC’s de no donar ni aigua i reprimir l’adversari. Ja s’ho trobaran.

publicat a Regió 7 diumenge

Publicitat

Opinió

Minut a Minut