Josep Huguet


Dissabte, 15.7.2017. 11:53 h

REFERENTS

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






La busca de referents històrics en temps de canvi és una constant en l’actitud dels polítics que pretenen liderar una part de l’opinió electoral. Ho estem vivint a escala espanyola i a escala catalana. Les commemoracions de 8o aniversari o quaranta aniversari que se sumen a les més tradicionals dels 25 anys, dels 50 o dels 100, mostren fins a quin punt el poder o l’aspirant al poder necessita refugiar-se en fets o personatges del passat per legitimar les accions del present i del futur.
Aquest afany memorialista dóna però algunes sorpreses. Al mateix dia que al Parlament de Catalunya es legislava per anul·lar les més de 60.000 condemnes pronunciades pels tribunals franquistes a Catalunya, al Congrés de Diputats s’homenatjava a Martín Villa, l’home que sempre ha viatjat en cotxe oficial i ha estat al servei de l’estat franquista, tardofranquista o criptofranquista. La reivindicació de figures històriques per a justificar les pròpies polítiques és un clàssic. Ara dels 40 anys del retorn de Tarradellas veiem com des del bloc espanyolista i des de la 3a via n’intenta brandar la figura per oposar-la a l’aventurisme de l’independentisme. A una banda el seny, la negociació, l’ordre; a l’altra, la rauxa, la ruptura i el desordre. Però l’hemeroteca i la història trenquen alguns guions de pel·lícules. Tarradellas, tot i ser fruit d’una operació d’Estat desesperada per evitar un president socialista a Catalunya, no controlat pel PSOE, va comportar el reconeixement de l’única ruptura produïda a la mort de Franco. El reton de la Generalitat republicana. Tarradellas va saber defensar la bilateralitat en les relacions amb l’Estat, va voler sense èxit controlar les diputacions i va evitar participar en cap festival de les 17 autonomies. A més era partidari d’un concert econòmic. Doncs bé, cap dels polítics i dels seus partits que ara volen llançar la figura de Tarradellas contra Puigdemont – els socialistes ho van fer contra Pujol-, van complir amb el llegat del President. Pel contrari, el van destruir, van promoure una autonomia descafeïnada dins del cafè per a tots i no es van fer forts en el fet preconstitucional excepcional del retorn de la Generalitat per assolir un estatus singular a l’Estat. PPSOE i el pujolisme van impedir que el llegat Tarradellas fructifiqués en reiterades ocasions. Per això veure la foto de Felipe, Aznar i ZP vomitant contra Catalunya és veure la foto de la Transició: hegemonia ideològica del pots franquisme amb suport subsidiari del PSOE.
A Catalunya una altra commemoració dóna lloc a diversos intents de recuperació: 100 anys de la mort de Prat de la Riba. El nacionalisme conservador de Pujol l’utilitzà en contraposició a Macià i Companys. Calia estigmatitzar la gent republicana per fer acostar al pujolisme tota la gent d’ordre que havien estat suports passius o actius del franquisme sociològic. Prat era govern i no proclama. Prat era  capaç de fer molt amb poc. Prat era catòlic practicant i veia amb recels la democràcia de masses i l’obrerisme. Aquest era el perfil necessari per justificar la nova etapa d’autonomisme subaltern que tocava liderar a Pujol.
Però Prat que combina nacionalisme cultural i polític amb un projecte d’Estat Compartit amb Castella, té una visió modernitzadora de la societat que contrasta amb la dominant a Espanya, on els partits dinàstics es tornaven en el poder sempre sota escàndols de corrupció i de desgovern. Prat de la Riba al front de la Diputació, primer, i de la Macomunitat després, seguit de l’obra de Puig i Cadafalch deixen una petjada imborrable de modernitat cultural, social i econòmica, de la que en bona part encara vivim.
Davant la inoperància espanyola habitual fa cent anys Prat va haver de recórrer a finançament propi per abordar les reformes que l’Estat no feia, malgrat haver pagat els catalans els seus impostos amb escreix. En comunicacions, diverses carreteres i el Pla d’Obres Públiques de Catalunya del qual, l’Eix Transversal no va ser executat fins fa poc.Construí el Ferrocarril Transversal Metropolità.El 1914 només 38 dels més de mil municipis catalans tenien telèfon; el 1922, 405 municipis disposaven de servei telefònic. Va potenciar la creació de Zones franques als ports. El 1923 la Mancomunitat va facilitar la construcció de l'Aeròdrom Canudas que amb el temps va acabar sent l'actual aeroport del Prat.
Una de les principals prioritats de la Mancomunitat va ser la millora del sistema d'ensenyament i per això incorporà els mètodes més avançats d’Europa com el Montessori que implantà en una sèrie d’escoles que creà i on per primera vegada la llengua vehicular era el català. Va formar els mestres creant els Estudis Normals pels professors de l’Escola Nova i impulsà la introducció de temàtiques socials catalanes a les Escoles de l’Estat. Es crea una Xarxa d’Escoles tècniques i s’impulsa l’Escola del Treball, dintre de la qual setze escoles especialitzades que tenien més alumnes que la Universitat de Barcelona. Els directius com el professorat eren escollits independentment de llur afiliació política. Crea la Biblioteca Nacional de Catalunya i s’inicia la xarxa de biblioteques del país.
S’impulsà la modernització de l’agricultura amb l’Escola Superior, la creació de cooperatives i les exposicions de maquinària agrícola. La creació del Servei Forestal i la planificació de diversos parcs naturals com el del Montseny.  
La mancomunitat impulsa la recerca amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans. I es crea el Servei geogràfic, geològic, l’Institut meteorològic. Es dóna suport a les arts amb l’Escola d’Art dramàtic, l’Escola Superior dels Bells oficis i a la conservació del patrimoni amb el salvament i rehabilitació de moltes esglésies romàniques. Es modernitzà l’assistència social amb exemples com la casa de la Maternitat i l’administració local amb la creació de l’Escola.
La mancomunitat el 1923 fou liquidada pel Dictador Primo de Rivera, arribar al càrrec per aturar l’obrerisme i tapar els escàndols del Rei i els generals africanistes amb els seus interessos al Rif. La Mancomunitat en 8 anys i només coordinant quatre Diputacions havia fet més que un segle d’Estat liberal conservador jacobí. Això sí sempre en règim de peatge. Els catalans pagaven a l’estat per fer el què no feia i després s’havien d’endeutar per fer el que l’Estat noi havia fet.
Del personatge de Prat en parla el llibre aparegut fa poc de Joan Esculies “A la recerca de Prat de la Riba”, un cal.lidoscopi per entendre com Espanya fa cent anys era tant inoperant com ara, i tant contrària fins i tot als tímids reformistes com Prat de la Riba. I per això, només s’explica el retard de l’eclosió de la voluntat d’autodeterminació fins ara, perquè en un segle, del 1917 al 2017, hem viscut 47 anys de dictadura (quasi la meitat), 47 anys de restauracions monàrquiques i oligàrquiques, amb períodes d’excepció pel mig. I només 6 de llibertat republicana amb alguns ensurts. 

lectures 1251 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.