Recentment s’ha afegit a la llista de desqualificacions del procés sobiranista català una nova comparació interessada que banalitza novament la cultura política que es d’esperar dels nostres representants al Parlament català. L’Albert Rivera, de Ciutadans-Ciudadanos, va dir, i va repetir,amb motiu del debat sobre la proposta de consulta del 9-N, que ‘Catalunya no és el Sàhara’. Això mateix ja ho havia dit anteriorment, el mes gener de 2013, amb motiu de l’aprovació de la declaració de sobirania.
És un recurs repetitiu, però no va ser l’únic en emprar-lo: Una declaració similar va fer el ministre Manuel García-Margallo, que alguna cosa deu entendre de política exterior, encara no sigui massa pròpia d’un alt responsable diplomàtic. Aquesta comparació, com la de posar al mateix nivell als nazis que als catalanistes, sembla que també ha fet fortuna i diversos polítics constitucionalistes d’arreu s’han sumat de manera espontània, o potser planificada…
Està clar que Catalunya no és el Sàhara, com tampoc és Escòcia, el País Basc, el Veneto, Kosova, Quebec, Crimea, Eslovènia, Txèquia, Tibet, Noruega, Flandes, Islàndia, Noruega, etc. L’anomenada Via catalana és força singular i inèdita i poc té a veure amb aquests casos en termes de comparació dels processos d’independència.
Catalans al Sàhara ocupat
Potser qui fa aquestes comparacions no sap o no vol saber massa que és el Sàhara i tampoc gaire que és la Catalunya actual que vol la lliure determinació i la independència.
No és aquest el cas de la delegació catalana que va visitar els territoris del Sàhara Occidental ocupats pel Marroc el passat mes d’abril. Estava format per 7 representants polítics i d’organitzacions socials i encapçalada per les diputades Marta Vilalta (ERC) i Hortènsia Grau (ICV-EUiA). Aquesta delegació va tenir la sort de poder entrar en el territori de l’antic Sàhara espanyol i va poder constatar sobre el terreny la vulneració sistemàtica dels drets humans a la zona ocupada per part de les forces del Marroc: repressió, tortures, persecucions, intimidació, atacs indiscriminats, negació dels drets de llibertat d’expressió i de manifestació, així com represàlies i opressió a mans dels militars i les autoritats marroquines.
També es van reunir amb familiars de desapareguts i amb un representant de la MINURSO, la Missió de les Nacions Unides per al Sàhara. La delegació va ser espiada i seguida durant tres dies a l’Aaium per la policia del Marroc i el grup va ser retingut un temps per evitar la tasca d’observació durant una manifestació a favor de l’autodeterminació dels sahrauís.
Malgrat això van elaborar un informe que van presentar al Parlament de Catalunya a través de l’Intergrup per la Pau i la Llibertat al Sàhara on constata la vulneració dels drets humans als territoris ocupats. Això mateix ja ho diu des de fa uns anys, entre altres, la mateixa Fundació Robert F. Kennedy Centre per la Justícia i els Drets Humans.
Aquesta és la greu situació que hi viu de manera continuada la població sahrauí a mans de la policia marroquina. Per això des de diverses institucions i organitzacions catalanes, que si que coneixen bé la diferència entre els catalans i la població sahrauí, estan fent una tasca continuada i permanent de solidaritat i també de denúncia.
En aquest sentit, la Coordinadora Catalana d’Ajuntaments Solidaris amb el Poble Sahrauí (CCASPS), que recentment ha celebrat els seus 20 anys de funcionament, ha reclamat de forma reiterada i constant que el Consell de Seguretat de Nacions Unides posi en marxa les mesures necessàries per a la implicació de la MINURSO per garantir el respecte als drets humans al Sàhara Occidental i l’accés lliure als territoris ocupats de delegacions d’observadors internacionals i de mitjans de comunicació.
Sense el respecte bàsic pels drets humans no serà possible cap procés de pau ni cap mena de negociació. Però el compromís de la CCASPS va més enllà perquè la situació de carències nutricionals als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (al sud d’Algèria), després de les retallades de la cooperació internacional, fa encara més necessària la solidaritat, aquí i ara, i més urgent treballar per una solució positiva per aquest conflicte que ja s’ha allargat massa.
Per als que fan comparacions, només cal dir que cal conèixer cada realitat el més rigorosament possible i estalviar aquestes comparacions. Ara només falta que també, en relació amb Catalunya, aquests polítics en parlin d’Israel o de Palestina. Però això ja serà un altre tema…
Per saber més: www.ccasps.cat
