L’activisme no és clicar un ‘m’agrada’ en una pàgina a la web. Aquesta és una evidència molt clara que no caldria recordar, però de manera força generalitzada s’esvaeix al moment de la realitat, de passar de la indignació al compromís, com deia l’Stephane Hessel. Es tracta, més aviat, de plantejar-se una acció que no sigui només testimonial, passiva i puntual, sinó que vagi més enllà: que sigui col•lectiva, que estigui planificada i que busqui un resultat.
Quan poso algun text o alguna imatge a la meva pàgina de facebook de seguida veig que hi ha molts ‘seguidors’, que em sembla millor que dir ‘amics’. Són els que diuen que ‘els agrada’ i alguns, pocs, també s’atreveixen a escriure algun comentari. La sensació que podem tenir amb això és que estem molt ben connectats i que fem alguna cosa positiva i important, però està clar que és un miratge enganyós, que no és molt més que quan xerrem virtualment amb els amics o coneguts saltant d’un tema a un altre, entre tòpics, notícies del dia i fets generals. És cert que si facebook fos un país seria el més poblat de la terra i que les xarxes socials en general estan en constant ebullició i han revolucionat la comunicació global i les possibilitats d’intercomunicació d’idees entre persones i grups d’arreu. Les revoltes socials dels darrers anys a Europa, als països àrabs, a Turquia o als Estats Units han demostrat que les xarxes socials són un instrument eficaç per a les protestes i com a catalitzador social i de canvis polítics. El sociòleg Manuel Castells diu que l’evolució d’aquestes tecnologies de la comunicació han creat noves possibilitats per a l’organització i per a la mobilització de la societat superant les barreres de la censura i la repressió, sobretot protagonitzades per joves que utilitzen al màxim les possibilitats de les noves tecnologies de la informació i els seus efectes multiplicadors.
Contra l’activisme mandròs
El problema pot ser creure ingènuament que la nostra acció es pot limitar a participar individualment a les xarxes de forma aïllada i auto complaent. No hi ha prou amb escriure un tuit, clicar una assistència a un esdeveniment o unir-se a un grup. És indiscutible que l’activisme digital ha d’anar acompanyat d’una implicació real participant en accions col•lectives i manifestacions, treballant en projectes, expressant opinions i debatent, fent propostes i arribant a acords, col•laborant virtualment en fer realitat canvis concrets…
Són molts els exemples de l’encertada combinació de l’acció directa amb l’activisme on-line: la Via Catalana de l’onze de setembre de l’any passat, la V del d’aquest any, la Gigaenquesta, la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca, els grups de suport, la tasca de les ONGs, els mitjans de comunicació social, el periodisme ciutadà i molts altres. Aquestes experiències han de servir als joves internautes o els que ja tenen una edat que l’activisme també s’aprèn i que caldrà anar més enllà de indignar-nos i usar les xarxes socials, també haurem de sortir més de casa, encara que ens emportem el mòbil, l’ipad i el portàtil amb nosaltres.
Ahir es va celebrar La Marató i fa poc van viure el Gran Recapte. Durant les festes de Nadal hi ha una munió d’actes socials de voluntariat i solidaritat. És un bon moment per replantejar-nos un activisme menys mandrós…
