Cada cop som més a prop de les noves eleccions generals del 26J en aquesta mena de ‘segona volta’ forçada pel fracàs de les negociacions per formar pacte de govern, i a les tertúlies i els debats polítics es parla també cada cop més de Veneçuela que del propi estat espanyol.
La referència, com acusació o amenaça, als governants i a l’oposició veneçolana és utilitzada recurrentment fins a l’esgotament i el ridícul. Això no vol dir que hi hagi un autèntic debat sobre política internacional, sobre la realitat llatinoamericana o simplement que s’internacionalitzi la campanya electoral.
En realitat és un ús polític espuri que vol traslladar la complexa, delicada i greu situació social i política veneçolana per atacar a totes i qualsevol posició progressista, o com a mínim alternativa a les seves, i considerar-les complaents amb el seu govern. Podríem dir que s’ha substituït el tòpic de la complicitat amb l’ETA, amb l’ independentisme o amb les posicions de Syriza, ara que ja no està de moda, per l’acusació de tebiesa en la defensa dels drets humans i de l’oposició veneçolana davant el terrible règim chavista…
El tema és llarg i complicat, però l’ús polític que se’n fa és molt discutible i denunciable. Sobretot perquè no té en compte i obvia absolutament la situació d’altres governs que també presenten cares ben discutibles com el de Mèxic, Colòmbia, Argentina, Xile o Guatemala. Per no parlar del Brasil, on fins i tot fa pocs dies ha saltat la seva presidenta!
Els que tenen tot el dia a Veneçuela a la boca, no hauríem de parlar també d’aquest països?
Que podríem dir? Potser parlaríem de corrupció sistemàtica, desigualtat creixent, deute insostenible, economia inoperant, sistemes polítics esgotats… I per sobre de tot, l’alerta del possible esclat de les seves bombolles econòmiques especulatives en unes societats que trontollen i ben poc consolidades
Demà mateix hi ha eleccions presidencials nacionals al Perú on celebren la seva segona volta, però aquesta si que és de debò, no com les del 26J. Seran unes eleccions amb un resultat ben transcendental perquè totes les enquestes han estat donant coma guanyadora a Keiko Fujimori. Ella és la filla de 41 anys de l’expresident totalitari Alberto Fujimori, condemnat per corrupció i terrorisme d’estat, que pot fer retornar el ‘fujimorisme’ al país després de 16 anys.
Torna el 'fujimorisme'?
El seu oponent és un candidat de centre dreta, Pedro Pablo Kucynski, de 77 anys, que ha llençat dures acusacions contra la Fujimori i ha demanat als peruans impedir que ella guanyi per salvar la democràcia.
L’actual quasi empat tècnic, a favor de Keiko Fujimori, que té un 55 % del votants peruans, pot fer possible qualsevol desenllaç final i per això Verónika Mendoza, la candidata d’esquerra a la primera volta, del ‘Frente Amplio’ que va quedar en tercer lloc el passat abril, ha demanat el vot per a Kucynski i pel seu partit Peruanos por el Kambio (PPK). Mendoza va declarar: ‘No estem donant suport o aval al Sr. Kucynski, el que volem és barrar el pas al fujimorisme’
La campanya electoral no ha fet massa efecte per decantar les posicions però ha aconseguit què els ex candidats César Acuña i Julio Guzman, que a la primera volta eren favorits, també hagin donat suport a Kucynski, al igual que la líder del Partido Popular Cristiano, Lourdes Flores i, a darrera hora, la Juventud Aprista, encara que l’APRA no ho hagi fet oficialment.
Cal tenir en compte que a les eleccions del 2011, la mateixa Keiko Fujimori també avançava uns punts davant del que va ser després president, Ollanta Humala però al final va resultar derrotada.
Però en aquell moment Keiko era molt més jove i Humala era un tot un ex militar molt popular, crític i alternatiu, que s’havia aixecat anteriorment contra el regim de Fujimori, i que va recollir fins i tot el suport ‘crític’ de Vargas Llosa.
Al final Humala només va guanyar la presidència de la República amb el 51,45 %, en una mena d’història cíclica que es torna a repetir ara. Sembla però que el candidat Kucynski no aixeca tanta passió.
El ‘fujimorisme’, més que una ideologia, és una pràctica política molt centrada en el cabdillisme, els privilegis i el populisme clientelar, amb abusos de poder greus, que pot tornar a triomfar en un país que ja va superar la dura època del terror deSendero Luminoso i que es troba en un camí de creixement econòmic i social envejables, encara que preocupants per la seva sostenibilitat.
Mentrestant aquí seguiran parlant durant tota la campanya electoral de Veneçuela, de Guatemala i de Guatepitjor.
