El passat dia 5 de juliol es van fer ja els 30 anys de la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD).
Va ser a la ciutat gironina de Salt on es van reunir representants de tres entitats (Justícia i Pau, CIEMEN i Càritas) i de sis ajuntaments en un moment en que la societat civil, a través de manifestos, acampades i accions diverses, demandava activament i amb perseverança la destinació del 0’7 % del producte interior brut als països empobrits del Sud.
Un d’ells va ser el de la meva ciutat de Santa Coloma de Gramenet encapçalada aleshores pel reconegut alcalde-capellà Lluís Hernàndez, recentment desaparegut ara fa justament un any, que va ser també l’impulsor de nombroses campanyes i projectes solidaris.
Ell mateix abans de ser el primer alcalde democràtic de la població, havia fet tasca pastoral i social a l’Equador d’on va ser expulsat pel govern autoritari del país davant l’ incomoditat oficial pel seu compromís i defensa de les reivindicacions de les comunitats indígenes.
Els altres municipis eren: Arbúcies,Olot, Tarragona, Terrassa i Salt, que va ocupar la presidència.
Així naixia un actor clau de coordinació de la cooperació internacional al desenvolupament des del món local en un moment en que encara no existia ni l’embrió de l’Agència Catalana de Cooperació ni d’altres organismes ni ONGDs actuals.
Un treball de fons ininterromput que ha deixat petjada a la cooperació catalana
En aquests moments, malgrat els modestos inicis, els nombres que demostren la seva consolidació són contundents: els ajuntaments, organitzacions de cooperació o entitats supramunicipals sòcies (Consells Comarcals, Diputacions, entitats municipals…) sobrepassa els tres centenars, que representa el 86 % de la població catalana, i entre tots s’ha donar suport a uns 3.000 projectes de cooperació o d’educació pel desenvolupament i la pau.
Si haguéssim de resumir la seva tasca en un seguit de les famoses etiquetes o ‘tags’ esmentarien, entre altres, el codesenvolupament, d’Huracà Mitch, la diplomàcia de ciutats, la confederació de fons, l’Educació per la Pau (EpD), les publicacions i estudis, els agermanaments, la cooperació tècnica, les campanyes per la pau i contra la guerra, la cooperació mediterrània, els drets humans, l’enfortiment del municipalisme o l’ajut humanitari.
Aquesta empenta també té un reflex contemporani ben actiu que igualment cal reconèixer com és el cas del Grup de Ciutats Defensores dels Drets Humans que funciona des de fa 4 anys, el de la veterana Coordinadora Catalana d’Ajuntaments Solidaris amb el Poble Sahrauí o de la nova entitat d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau que s’acaba de presentar dins el projecte ‘Mayors for Peace’, així com l’acció dels municipis davant la greu crisi dels refugiats a Europa que sembla no trobar cap via fiable de resolució.
Podem dir que s’ha fet molta feina i que hi ha una gran experiència i capital acumulat durant aquestes 3 dècades, però també que cal en aquests moments de canvis i de crisi sociopolítica i econòmica.
Ara més que mai, d’ara en endavant, cal fer l’esforç principal en donar resposta als nous reptes i fer també un replantejament general cap on ha d’anar la cooperació local catalana i per a la coordinació del seus diversos actors.
www.fonscatala.org
