En els darrers temps, es parla i es comenta molt a l’entorn de l’afany recentralitzador del govern central de Madrid, de l’executiu Rajoy . De fet, la crisi descontrolada i les “recomanacions” de Brussel•les estan servint com a cortina de fum i, alhora, com a excusa/xantatge, perquè el poder centralista de sempre agafi més múscul i vagi laminant el poc poder – i sobretot, el poc marge de maniobra econòmic/financera – que encara li queda a la Generalitat de Catalunya . Jo diria que ja no és un simple afany recentralitzador, sinó que cal fer servir una altra expressió per entendre el que està passant actualment .
D’aquesta manera, des del servei Meteorològic, passant per la reforma de l’Administració i la Justícia, fins el cor de l’Estat del benestar, les perspectives que ens ofereix l’Estat espanyol són demolidores : sotmetiment o asfixia. Perquè fa gràcia, per no dir que fa plorar, que – des de l’administració central – les més de dues-centes recomanacions per fomentar l’estalvi i liquidar les duplicitats són autèntica música celestial; ja que, per exemple, les costoses inversions en trens d’alta velocitat no s’aturen . No hi ha dubte, que les infraestructures espanyoles són les més ideològiques d’Europa, puix que no té, ni cap ni peus, que per anar de Barcelona a Alacant, sigui més ràpid passar per Madrid. Els criteris de sostenibilitat o de rendibilitat econòmica no existeixen; per contra, es pretén, dia rere dia, castigar Catalunya d’una forma brutal, ja que la recentralització, és a dir, la recolonització política, esdevé una regressió social espantosa a casa nostra. I qui és el que més la pateix ? Doncs és molt senzill d’esmentar : les classes subalternes, la classe mitjana ( cada dia més vampiritzada pel model especulatiu del PP) i la classes obreres/populars, independentment que parlin català o castellà. De fet, el model centralista de l’Espanya radial, juntament amb aquesta economia de pandereta, on tot es pretén controlar des del Barri de Salamanca de Madrid, és el màxim responsable del patiment , del sofriment humà de moltes persones, de carn i ossos, que no veuen cap futur , ni per a ells ni per als seus descendents. Ara i aquí, la progressió cap a la sobirania plena, més enllà de les qüestions lingüístiques i culturals ( també molt importants pels catalans) s’ha convertit en un crit a favor de la dignitat social: un autèntic acte de supervivència econòmica i social .
