El prestigiós diari britànic, de pàgines de color salmó, Financial Times informava recentment que la paciència dels catalans es va acabant, i que Espanya encara una crisi constitucional a una escala mai vista d'ençà que va tornar a la democràcia, fa més de quatre dècades. El rotatiu, representant de la “city” londinenca, destacava l'augment de l'independentisme a casa nostra, i el profund arrelament de la demanda, de cada vegada més catalans que volen viure i gaudir en un estat sobirà, diferent de l'Estat espanyol. No hi ha dubte, i el comentari/informació, del Financial Times ho reforça, que l'Estat espanyol està immers en una crisi –econòmica i política– brutal, de caràcter superestructural; a més a més, la gran majoria de catalans no volen continuar mantenint una actitud de submissió en relació amb la insostenible, despòtica, arbitrària, carrinclona i penosa situació actual; un diàfan exemple de la gran paciència catalana, d'aquesta realitat tan lletja producte del maltracte espanyol, de l'asfíxia econòmica i financera que patim tots els ciutadans de Catalunya, el tenim en la lamentable situació de les nostres farmàcies. De fet, les amenaces del pinyol dur de l'espanyolisme de l'altiplà madrileny, en el sentit que s'insinua que ens volen suprimir l'autonomia per article 155 de la CE, és un exemple de la pobresa interpretativa, per part de l'Estat espanyol, respecte a les qüestions relacionades amb les identitats nacionals.
Cal tenir molt present que la consulta es vol prohibir, no per raons jurídiques –tot i que aquestes raons cada dia s'esgrimeixin molt repetitivament i amb un dogmatisme tronat– sinó per una absoluta manca de voluntat política. En certa manera, es pot dir que entre Catalunya i Espanya ja s'han dit tot el que s'havien de dir; ja es va intentar amb l'Estatut del 2006, però el van fer descarrilar de totes totes: ara i aquí, malgrat la paciència catalana, la desafecció envers l'Estat espanyol ha arribat al límit màxim. Ara el que caldria és normalitzar, canalitzar la situació a través de la democràcia; és a dir, podent anar a votar: sí o no. Per altra banda, la involució democràtica i l'anticatalanisme van de bracet, perquè el col•lapse del règim de la segona restauració ha arribat al seu clímax. La voluntat dels catalans de dir prou, contra un Estat que ostenta un autoritarisme insultant i reaccionari, és total.
