Catalunya, la pobresa i l’agenda nacional

En aquest moments, la maleïda xacra de la pobresa se situa en el bell mig del debat polític i ciutadà de casa nostra. A hores d'ara, la cancerígena pobresa –que d'ençà del 2008 provoca que cada dia 88 catalans siguin xuclats pel cicló antisocial de la indigència– esdevé clarament polièdrica, tot i que les causes principals les podríem resumir en tres punts: estructurals, conjunturals i ideològiques.
Ara i aquí es pot dir, amb tota contundència, que la pobresa amenaça la democràcia i l'estat de dret; també la pau social. De fet, una societat que no garanteixi uns mínims d'habitatge, subministraments i alimentació es pot dir clarament que no és una societat justa, però tampoc equilibrada, lliure ni democràtica. Un altre aspecte a tenir en compte de la pobresa és la seva relació amb l'anomenada crisi. Ara tenim una pobresa desbocada, però amb la bonança econòmica també existia pobresa; és a dir, que més enllà de causes conjunturals la pobresa a casa nostra és estructural; i tot això està molt relacionat amb qüestions ideològiques. En aquest sentit, és totalment incoherent que es digui que la causa de la pobresa a Catalunya és l'agenda nacional, quan després es dóna suport a polítiques neoconservadores i centralitzadores, que d'ençà de fa una pila d'anys, són les grans responsables d'aquesta situació de desigualtat i manca de justícia social.
Cal no oblidar que les directrius i polítiques antisocials del govern espanyol i la Comissió Europea –en què ha primat el dogmatisme econòmic (retallades irracionals) per damunt de l'humanisme europeista– ha provocat que la pobresa es consideri una mena d'exèrcit de reserva laboral, al servei d'una economia financera i especulativa que ha perdut el nord. En l'àmbit més domèstic, una qüestió que s'oblida amb molta facilitat és l'economia submergida. Si no aconseguim rebaixar aquest 25% d'economia “negra” no aconseguirem més recursos econòmics per lluitar amb eficàcia contra la pobresa. L'economia submergida és la gran metàstasi social; és la coartada perfecta del capitalisme plutocràtic actual per impedir poder fer polítiques socials amb cara i ulls. L'economia submergida també provoca pobresa laboral, que és la responsable de l'ensorrament dels salaris –públics i privats– de l'estancament del consum i de la deflació.
En síntesi, no hi ha dubte que la pobresa ens amenaça a tots i, sobretot, amenaça l'estabilitat social, la llibertat i la democràcia.