Encara estic trasbalsat pel 55% de no a Escòcia del passat dijous 18 de setembre, però a mesura que he tingut més informació he entès el resultat, tot i que no m’agradi gens. La nit del 18 l 19 de setembre no va ser gens agradable; però, és clar, desprès ens hem anat assabentant a través de els xarxes socials i alguna premsa internacional – ni a la premsa en paper de casa nostra ni, molt menys, a la de l’Estat ningú no ho ha esmentat- ja que en aquest referèndum, en principi tan immaculat, sembla que hi ha hagut frau : l’ombra de la tupinada electoral plana per damunt de Regne Unit de la Gran Bretanya.
La votació d’Escòcia ens ha de fer reflexionar molt seriosament a tots. Encara que aquí les enquestes diguin una cosa no podem donar res per guanyat. Cal que ens blindem de tot i de tots. Tenim a Catalunya sectors molt precaris que, fàcilment, poden ser manipulats pels serveis secrets de l’unionisme assimilacionista. Sembla ser que a Escòcia van trucar per telèfon als jubilats la nit abans per amenaçar-los que no tindrien accés a les pensions si guanyava el si. I als immigrants que serien deportats si era majoritària l’opció afirmativa a favor de la independència. També es va fer una demagògia terrible amb la moneda. El vot de la por va ser ferotge .Ara i aquí a casa nostra hem de d’estar tots molt preparats per fer front a una mortificació extrema per part de l’unionisme assimilacionista, que sobretot, a banda de no deixar-nos votar, el que pretén de debò és l’anihilació total de la nostra estimada llengua catalana .
En aquests moments, tan delicats i alhora tan històrics, cal extreure unes bones lliçons , uns bons aprenentatges del que ha passat a les septentrionals terres d’Escòcia. Hem d’anar amb peus de plom, però mai fer un pas enrere, seria la nostra tomba col•lectiu. Així mateix, cal tenir molt present que pitjor encara que el frau electoral seria que ens intentessin inocular la síndrome d’Estocolm. De fet, ara i aquí, els catalans prou anhelen la independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la . No hi ha dubte que cap projecte no és viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment del qui ho voldrien materialitzar. És l’hora de debò, no podem deixar la feina a mig fer. A més a Catalunya, si no aconseguim els objectius, ho perdem tot; tornarem a la negre, reaccionari i totalitària nit que representava el Decret de Nova Planta.
