Un interessant estudi de l’AELC (Associació d’escriptors en llengua catalana) assevera que la producció en català cau en picat en relació a l’escrita en castellà, i que la novel•la és l’únic gènere on l’ús del català ha augmentat. De fet, aquest treball de camp conclou que només un de cada deu escriptors pot viure de l’activitat literària. Aquestes dades tan dolentes posen de manifest que a la nostra estimada nació catalana – al nostre país català, tan petit, delicat i sofisticat- és impossible viure d’escriure. I la cosa va més enllà, ja que l’ús social del català també perd pistonada.
No hi ha dubte que la constatació d’aquesta feblesa sociolingüística catalana ens reafirma en l’argument, mantes vegades sabut, llegit i expressat, en què només el castellà té la vida, social i literària, blindada a casa nostra; tot posant totalment en dubte el que argumenten la immensa majoria dels tertulians cavernaris de l’altiplà castellà; és a dir, que segons aquests opinadors professionals, la llengua afeblida a casa nostra seria la de Cervantes, quan es demostra ,empíricament parlant, que és tot el contrari. Una vegada més es confirma que, en la qüestió lingüística, també necessitem graus molt més elevats de sobirania política . En aquest cas, no s’entén que la llengua pròpia de Catalunya, la primordial del país, és la que pateix més per a la seva supervivència . Una altra dada complidora: segons un darrera enquesta feta a la ciutat de Barcelona, només un 29’5% de les converses als principals eixos comercials del Cap i Casal són en la llengua de Pompeu i Fabra. És clar que viure d’escriure en un país com Catalunya és terriblement difícil, però és que el futur no pinta massa bé, a menys que tots comencem a prendre consciència de la gravetat de la situació. Poder viure, d’una forma digna, d’escriure (no només novel•la) pot semblar elitista, però queda clar que si cada cop tenim menys escriptors professionalitzats, això afecta, molt negativament, també els lectors. Tot el sistema lingüístic/cultural es va debilitant, és va esgotant; la qual cosa té unes vinculacions, unes conseqüències polítiques no massa positives per a l’esdevenidor col•lectiu.
En síntesi, si Catalunya vol ser un país normal i normalitzat -espero i desitjo que molt aviat es posin les bases per aconseguir-ho de debò- necessitem que molta més gent del país pugui viure d’escriure. Ens fa falta que el català sigui una eina útil i de prestigi, per poder guanyar-se la vida i, alhora, fer un servei al conjunt del país.
