La toxicitat i l’utopia antisocial

Actualment, amb la constatació que patim una brutal crisi estructural, es parla molt de separar els fons tòxics (financers), el actius tòxics dels que no ho som per no contaminar ( ensorrar) tot el sistema . De fet, el que alguns “espavilats “ voldrien es que els poders públics ( és a dir, tota la ciutadania) es fessin càrrec d’aquest cabals verinosos i que els poderosos poguessin anar fent la seva, incentivant els paradisos fiscals i promovent, com en els anys vuitanta del segle passat, la utopia antisocial del mercat lliure ( la llei de la selva ) al 100%, sense cap mena de regulacions . La realitat és molt diferent i, sobretot, la magnitud de la tragèdia ( social) és descarnada. Les conseqüències de la crisi financera han infectat l’economia productiva, l’economia real ; i el pitjor de tot : la cosa, tant des de l’àmbit domèstic com de l’internacional, encara no s’ha estabilitzat ni de bon tros.

Per altra banda, a casa nostre tenim un altre problema afegit : el model de creixement tòxic. D’aquesta manera, caldrà que fem mans i mànigues per desempallegar-nos definitivament d’aquesta metzina representada per l’aposta cega, pública i privada, envers la construcció especulativa i el turisme depredador i sense identitat. D’aquest model socieoeconòmic sense valor afegit – erràtic, poc planificat i de molt baix nivell – el qual, a hores d’ara, és el màxim responsable de la misèria moral, la mortificació social i els desequilibris econòmics de tota mena . Per combatre aquesta toxicitat, per guarir-nos d’aquesta greu malaltia infecciosa caldrà “fer bondat”. És a dir, sense caure en simplismes eixorcs, és fonamental que ens conscienciegem : 1/. Què hem estirat més el braç que la màniga . 2/ Què el coneixement i la preservació del medi és l’autèntica riquesa del gènere humà.