L’electricitat, els trens i la sobirania

Catalunya paga el 25% del total de la tarifa elèctrica de l’Estat, el mateix percentatge que se li carrega en concepte d’activitats de distribució. Però només rep el 15% de les inversions que es destinen a la xarxa de distribució d’energia a les llars i empreses catalanes. Les diferents avaries dels anys 2006, 2007 i 2008 , tant a Barcelona com a comarques, posen de manifest l’estat lamentable d’una altra infrastructura important per fer funcionar un país. Com pot ser que la caiguda d’un cable provoqui un caos que deixi la capital de Catalunya com si fóssim en un país tercermundista? Amb tot, sembla lògic pensar que la xarxa, que és un conjunt de malles interconnectades, no estan connectades de manera adequada, i a la més mínima punta de demanda, la infrastructura no aguanta. No hi ha dubte que a casa nostra estem regits per una mena de dictadura elèctrica, per un monopoli privat d’ideologia terriblement nacionalista espanyola.

Un altre paral•lelisme clar amb aquest episodi elèctric el tindríem en els trens de Rodalies i Regionals de Renfe. Són un desastre perquè no s’inverteix en la millora de les vies, propietat de l’Estat, mentre que a la majoria de territoris de l’Estat aquests serveis són excel•lent, ( l’exemple més clar el tenim en la recent obertura, inaugurada personalment pel President del Govern central, de la gran estació de rodalies del centre de Madrid, l’estació de Sol; a més, el Ministeri de Foment executarà a Madrid cinc vegades més extensió de xarxa i 66 quilòmetres de quadruplicacions de via que no pas a Catalunya )Amb la xarxa elèctrica. per què no es fan les inversions necessàries perquè el sistema no caigui quan hi ha una punta de demanda? REE no fa a Catalunya les inversions que hauria de fer i destina molts més recursos a d’altres zones més properes a la seva seu social: Madrid.

En síntesi, Catalunya resta abandonada i maltractada. L’única solució efectiva que ens queda és avançar, amb una majoria social, cap a la sobirania plena.