Quan ja ha passat gairebé un any del límit marcat per l’Estatut ( una llei orgànica de l’Estat, cal recordar-ho) per acordar el finançament, el més calent encara és a l’aigüera . Es pot afirmar que aquesta situació, tramposa per part de l’Estat, d’anar ajornant un finançament just per a casa nostra , està en vies de provocar una autèntica fractura de la dignitat social de Catalunya . I això, a la pràctica, tindria unes repercussions molt greus i concretes, en les prestacions de l’estat del benestar ( educació, sanitat, serveis socials). A més, tot plegat contribuiria a afeblir la cohesió social .
Davant d’aquesta situació tan arbitrària, l’única solució, de mínims, ha de significar un sistema de finançament que augmenti els ingressos per damunt dels 2500 milions d’euros – de 3800 milions el tercer any – i aplicar el principi d’ordinalitat . És molt menys del que hauríem de rebre en relació amb la nostra contribució a l’Estat, però és el mínim possible, per tal d’evitar la fractura de la dignitat social .
