Aquesta introducció és per reflexionar i comentar una notícia que va publicar recentment un rotatiu barceloní, que es podria considerar una anècdota però que no ho és de cap de les maneres. La informació és la següent: la conferència espanyola d’organitzacions de la gent gran fa fora la representació catalana perquè aquesta va exigir al president de l’organisme estatal, el senyor José Luis Meler, que rectifiqués unes declaracions en què denunciava els diners que es destinen a Catalunya a la política lingüística.
Aquest incident sociolingüístic, que darrerament s’ha repetit amb assiduïtat, constata la ignorància i/o la mala fe dels plantejaments sobre la llengua catalana que tenen gran part dels nostres veïns de l’altiplà castellà. La força de la manipulació i la tergiversació que irradien certs mitjans de comunicació carpetovetònics, afegida a les actituds prepotents i simplistes –amb finalitats electorals a molt curt termini– de diversos polítics espanyolistes, provoca que no s’entengui que la llengua és política social en estat pur.
La política lingüística és un pilar més de l’estat del benestar, per tal de fer possible una cohesió social correcta. La situació de feblesa estructural en l’ús del català –ara és més que mai una llengua minoritzada en el propi territori– ha d’obligar els governants catalans i la societat civil compromesa a no cedir ni un mil•límetre en les justes reivindicacions d’aplicació dels nostres, inalienables, drets lingüístics.
