Introduïda, situada la qüestió, cal dir que, en l’àmbit de la proximitat ( dels poders locals i comarcals) en els darrers temps s’han portat a terme moltes iniciatives positives a favor del tren convencional. Això sí, sempre ha hagut de ser la societat civil – les plataformes ciutadanes – les qui han exercit d’esperó, les qui han tirat del carro per tal que les diverses forces polítiques i les institucions prenguessin consciència de la gravetat de la situació i adoptessin les mesures per fer front a aquesta fosca ideologia neoconservadora que pretenia suprimir, en un tres i no res, el nostre tren de cada dia : el tren normal per a la gent normal. De tota manera, el riscos i amenaces cap la nostra infrastructura ferroviària continuen essent molt presents . El trasllat de l’Estació de Figueres a Vilafant representa , encara el 2009 , un greu element d’incertesa i desassossec per a la gran majoria de la gent del nostre territori ; en aquest sentit sembla que la crisi ens pot anar bé , ja que, sobre aquest tema concret, del que s’havia dit a la realitat hi ha una gran diferència .No hi ha dubte que el model que planteja l’equip de govern de Figueres podria provocar la minimització del tram ferroviari entre Figueres-Portbou-Cervera, encara que aquests que proposen aquesta autèntica irracionalitat, i tots els postmodernistes reaccionaris que els hi donen suport, saben que aquesta opció, a causa de la crisi estructural del sector de la construcció , és autèntica música celestial . Ara no sabem que passarà en el futur, per si que sabem que el blindatge social del tren nostre de cada dia, del tren de la gent normal ( la gran majoria de la gent ) passa per consolidar l’estació del centre de Figueres, potenciar Vilajuïga i Llançà con a nuclis ferroviaris propers a d’altres municipis que s’haurien de poder aprofitar més i millor del transport públic i incrementar les interconnexions ferroviàries internacionals Portbou-Cervera, per tal de fer realitat el s’anomena el tren social de l’Eurodistricte el tren de Girona a Perpinyà per la costa. En aquest sentit , cal remarcar que des de la Catalunya Nord també es comencen a escoltar veus , en forma de plataformes en defensa del ferrocarril convencional , que estan exigint el mateix que el que es diu des de la societat civil de l’Alt Empordà .
El tren nostre de cada dia, el tren normal de la gent normal ( que és la gran majoria de la nostra contrada ) , d’una forma genèrica, juga un paper capital cop a pilar de l’estat del benestar de proximitat. Aquest transport públic, a voltes massa precari , és fonamental per a les activitats diàries més quotidianes : poder anar a treballar , poder anar al metge, poder anar a la universitat a la “Florència catalana” o al “Cap i Casal “. Si això es fes molt fràgil i incert crearia molts problemes a les famílies i , fins i tot , provocaria molta més crisi i exclusió social en un moment, gens oportú, de crisi econòmica i laboral profundament estructural . Amb això vull dir que no podem , a vegades inconscientment, manifestar certes expressions que denoten una actitud molt irresponsable .No podem dir , ni en broma , que si s’acaba el tren ja agafarem el cotxe .Això és propi de panxacontents que no saben res de res o , encara pitjor , de persones prepotents i antisocials que se’n riuen dels més desafavorits. Però és que, a més a més, aquests que donen poca importància al tren haurien de saber que això del cotxe privat al 100% s’acaba ( ha començat la fi de l’era dels combustibles fòssils ) i , a més, l’ús compulsiu i masclista del vehicle privat només comporta canvi climàtic i , sobretot, terribles drames familiars a causa dels espantosos accidents de trànsit . Jo em pregunto .Quantes vides s’haurien pogut salva, amb un tren convencional com cal, amb un millor transport públic, amb més freqüències i amb una infrastructura molt més modernitzada ?
En síntesi, encara és molt possible, salvar, mantenir i millorar el tren nostre de cada dia. Encara és molt possible articular un tren, un transport públic ferroviari de i per a la gent normal del nostre territori ( que és la majoria de la gent ) . Ara bé , cal mullar-se de debò, sobretot els qui tenen responsabilitats polítiques. Cal fermesa, saviesa i determinació per exigir als poders institucionals i a les forces polítiques, amb seu a Figueres, Girona, Barcelona, Madrid i Brussel•les, que volen un futur just digne i sostenible que, necessàriament, ha de passar per la potenciació del tren convencional . I tot això només ho aconseguirem fent front, responent d’una forma contundent, a les actituds antisocials i als postmodernistes reaccionaris que , tot defensant obscurs interessos plutocràtics ( la dictadura del cotxe privat ) voldrien que el nostre tren territorial de cada dia esdevingués un autèntic cadàver social .
