És un veritable sarcasme que ens haguem de jubilar als 67 anys quan les empreses privades no volen contractar a ningú que tingui més de 45 anys. De la mateixa manera, és una flagrant contradicció que es pretengui fer augmentar el consum, però, per altra banda, que es beneeixin els salaris de gana .
Amb aquests dos exemples alliçonadors (aquí també caldria introduir l’angoixant tema de l’atur i d’altres qüestions de retalls socials molt greus) el que vull manifestar es que potser hauríem de deixar de parlar de crisi (en genèric) i començar a definir les coses pel seu nom. És a dir, que ara i aquí, el que realment pateix la majoria de la població és una brutal regressió social, impulsada per una, terrible i críptica, dictadura dels mercats financers ( els autèntics pirates antisocials de la postmodernitat ) . I, el pitjor de tot és que aquest, malèvol, poder invisible (sense pàtria ni dignitat humana) no té aturador, ja que està blindat al 100% de les crítiques socials, perquè no pateix cap mena de desgast polític, però realment és qui dicta de debò la política del dia a dia; la qual cosa té una, molt negativa, influència decisiva en la vida dels ciutadans de carn i ossos.
