Les darreres entrevistes i declaracions del Conseller Castells sacsegen Catalunya (molt més enllà del PSC ). Ara i aquí, Antoni Castells recorda una mica el que va passar, fa una pila d’anys dintre del socialisme català, entre els defensors d’anar de bracet del PSOE i Josep Pallach.
Han passat molts anys, jo encara no podia votar, però recordo aquells tumultuosos anys 70 del segle passat en què es discutia si el socialisme català podia ser autònom o bé havia d’esdevenir sucursalista. De fet, la mort sobtada, l’any 1977, d’aquell gran personatge històric que ja pertany a la memòria històrica de tots els catalans, Josep Pallach, va tancar en fals aquest debat. Cal tenir en compte que alguns dels qui defensaven el contrari de les tesis de Pallach, desprès va patir la medecina del poder centralista del PSOE i van ser, pràcticament, bandejats del joc polític.
A l’any 2010, les coses han canviat molt, han evolucionat a marxes forçades. Probablement els pallaquistes de l’època, la gran majoria, serien sobiranistes ; però una cosa està clara, l’efecte Castells demostra que dintre del PSC – i de gran part de la societat catalana que mai s’havia declarat sobiranista- existeix un profund malestar, perquè es copsa que l’anomenat Estat autonòmic ha estat un gran parany per Catalunya . De fet, ara es constata que l’Estat espanyol no ha estat mai respectuós amb Catalunya.
