Les darreres reflexions de l’expresident Pujol han significat una autèntica sacsejada política i mediàtica a l’entorn de la qüestió de la sobirania plena : la independència amb tots els ets i uts . No hi ha dubte que Jordi Pujol és un polític en estat pur, que sap trobar el moment per dir les coses pel seu nom.
La idea força de la reflexió pujoliana: que Catalunya és el Quebec d’Espanya, topa amb el mur de contenció del pensament aspre i agre de l’actual nacionalisme, lingüístic i polític, espanyolista . De fet, també podríem fer alguna comparació ( tot i que les comparacions sempre són odioses) amb els processos sobiranistes d’Escòcia i Flandes; si més no aquests casos són dintre de la Unió Europa, amb la qual cosa si evolucionen positivament tindran una repercussió en el procés general de descolonització interna de la UE . De tota manera, no tot són flors i violes en la nostra particular causa vers la llibertat, la justícia social i el progrés sobirà. Ja ho diu també el Sr. Pujol : la independència té una viabilitat molt difícil; tot i que la dependència actual de l’imperi decadent espanyol és molt pitjor. Queda clar que la independència no serà per demà passat, encara que sigui una necessitat, sobretot social i lingüística. Per altra banda, en el rànking de la revista Time, de nacions sense estat que es volen emancipar, no quedem bé ; és a dir, no sortim en els 10 primers llocs .
Malgrat tot, les paraules, les reflexions en veu alta de l’expresident Pujol han ajudat a revifar el debat sobiranista; ara caldria que això tingués una traducció pràctica, és a dir , que influís en el govern Mas. Perquè d’una cosa no existeix cap mena de dubte: Espanya no vol canviar. Ni federalisme, ni confederalisme ni res de res. I això implica que és gairebé impossible mantenir la personalitat de Catalunya amb la vinculació actual dintre del Regne d’Espanya. Catalunya necessita enfortir-se jurídicament, econòmicament , socialment i també des del vessant lingüístic, per fer front als atacs centralistes; però, a més a més, ha de dissenyar un full de ruta clar i definitiu, amb unitat i disciplina, per tal d’encarrilar-nos vers la sobirania plena; és a dir, la independència dintre de la interdependència europea.
