L’estació, la línia, el territori i la resignació

 
En èpoques de rebaixes socials i de retallades contundents de l’estat del benestar sempre emergeix el fantasma “antisocial” de la resignació. Sempre, en temps de regressió dels  drets més elementals aflora, com un esperit  malèvol, la síndrome  de la renúncia . Tot aquest procés d’acceptació de la degradació de la dignitat social del ciutadà  també es produeix en àmbits  més reduïts, de més proximitat i  en camps  en què la injustícia  social no es  visualitza  amb tanta evidència, però  que té  unes conseqüències demolidores per a territoris concrets i persones de carn i ossos.  En relació amb tot això m’estic referint a la mobilitat social ferroviària ( al tren convencional) i , més concretament,  a la necessitat vital que es mantingui per sempre ( lògicament soterrada ) l’actual estació del tren convencional  del centre de Figueres De fet, la lluita a favor del tren convencional, del transport públic ferroviari en el tram entre Girona-Figueres-Portbou-Cervera, passa necessàriament pel manteniment del l’esmentada estació central ( centrica i racional ) de  Figueres .Qualsevol altra alternativa  que pugui preveure la supressió d’aquesta estació social  significarà l’esquarterament de la línia del tren Girona-Figueres-Portbou –Cervera  i , alhora, implicarà un gran daltabaix humà per a tota la comarca de l’Alt Empordà. Ara i aquí, més que mai, la lluita a favor del manteniment de l’estació central de Figueres significa una lluita ferma en contra de la resignació reaccionaria .