Mentides, anticatalanisme i polítiques erràtiques

Molt s’ha parlat aquestes darreres setmanes i mesos de la vidriosa qüestió de la immigració. D’aquesta manera, diversos estudis d’algunes entitats bancàries i alguna patronal ens han intentat demostrar, d’una forma molt esbiaixada, que la immigració actual és molt necessària i que no es pot aturar. Ara bé, ni els polítics espanyolistes, regionalistes i neoconservadors ni, molt menys, els experts econòmics neoliberals, no ens han dit tota la veritat. És més, ens han intentat manipular la realitat. Per culpa d’aquest sistema, que fa servir una població immigrant desesperada com a exèrcit de reserva laboral (això ja ho esmentava Karl Marx fa més de 150 anys), tenim els salaris menys dignes de la Unió Europea i estem construint un model econòmic desastrós, que és una autèntica hipoteca per a les properes generacions. A més a més, Catalunya, com a nació sense estat amb una llengua feble i minoritzada, aquest fenomen immigratori, tan mal gestionat des de Madrid, amenaça de provocar una veritable substitució lingüística. Cal aplicar el bilingüisme passiu amb els nouvinguts altrament estarem comenten els mateixos errors del anys 60 i 70 del segle passat . Per altra banda, encara és més greu que la llengua catalana sigui tan poc valorada i estimada per les empreses del nostre país Això és un molt mal exemple que ens fa perdre cohesió social i competitivitat. Pensem que en l’etiquetatge i en l’economia turística tenim un gran potencial molt desaprofitat: la identitat. En un món globalitzat que tot serà igual, el que de debò es valorarà serà el que és diferent i pugui significar un plus de qualitat. En síntesi, la immigració malgirbada que patim la majoria dels catalans, i que tan agrada a Madrid i als gabinets econòmics ultraliberals, provoca que els rics siguin més rics i els pobres més pobres, i dificulta terriblement el nostre procés de normalització lingüística i de normalitat nacional .