Submissió lingüística i anormalitat democràtica

La qüestió de la normalització lingüística de la nostra llengua és quelcom que, en les darrers temps, és irracionalment atacat per sectors que, de fet, voldrien la consolidació de la substitució lingüística a casa nostra. A hores d’ara, el problema de debò rau en la lluita contra la submissió lingüística; és a dir que ,encara, cal seguir fent molta pedagogia per tal de fer veure als catalanoparlants que suposats gestos d’una teòrica cortesia lingüística ( el canvi de llengua si el nostre interlocutor ens respon en castellà) esdevenen veritables actes de vassallatge. Cal tenir molt present el context legal d’anormalitat democràtica que pateix la llengua catalana dins el marc de l’Estat espanyol. És molt curiós constatar que aquest Estat, que, a voltes, es considera tan “liberal” no permet exercir plenament els drets perquè es pugui viure, al 100% en català, a Catalunya; però facilita les eines per fer-ho en d’una altra llengua. Un exemple clarificador d’aquesta flagrant discriminació és la tirallonga de normatives, disposicions i actuacions de l’Estat espanyol, que imposen únicament el castellà en l’etiquetatge de productes. Això és ser “liberal” i respectar la igualtat de drets ?