La dictadura de la quotidianitat actual

La dictadura de la quotidianitat actual Gairebé tots els mortals saben que són les depressions. Els estudis més recents pronostiquen que el 24% dels catalans patiran algun trastorn mental al llarg de la seva vida i que quinze de cada cent ciutadans hauran de fer front a aquesta malaltia mental . De tota manera, no vull parlar de les depressions clàssiques, les que han de tractar els psiquiatres i els psicòlegs, sinó que voldria capbussar-me en una temàtica diferent, més pròpia dels sociòlegs, els historiadors , els polítics i els economistes : la depressió com a causa-efecte d’una forma de comportament , d’una societat feble, injusta i sofisticada, en què cada cop s’empeny més els individus cap a la frustració i el nihilisme. La vida, per a la majoria de ciutadans del nostre entorn, ha esdevingut la dictadura de la quotidianitat . El dret esdevé literatura jurídica molt teòrica , la política és eixorca : una mena d’antiteràpia que és presonera de les seves pròpies fragilitats i molt allunyada dels ciutadans que més la necessiten : ha perdut la seva càrrega d’element bàsics de control, equilibri i transformació del poder . Els autèntics trastorns psíquics són sociolaborals : a més de la xacra de l’atur, la precarietat laboral fa que no s’arriba ni de bon tros a final de mes. Per altra banda, la economia agafa unes característiques narcisistes i prepotents . El sistema macroeconòmic, diuen que no té alternativa, però cada vegada més gent normalitzada va pitjor: el salari mig ha perdut molt de poder adquisitiu .La capacitat de compra s’ha reduït d’una forma significativa . Els que no poden seguir cada cop són més nombrosos . El futur dels joves, i no tan joves, depèn cada cop més dels seus pares, si aquests són rics ells se’n sortiran , sinó ho passaran malament tota la vida .