El catalanisme de Duran i Lleida : boiròs i desprestigiat

El darrer discurs, en forma de proposta política, del Sr. Duran Lleida, fa la sensació de voler articular una gran força de centredreta regionalista, on s’hi podria encabir molt bé l’actual sucursal del Partido Popular a casa nostra . Tot plegat encobreix unes mancances i unes contradiccions molt remarcables. En aquests moments a Catalunya, la defensa de la sobirania (dintre de la interdependència europea), és quelcom que va molt més enllà de la defensa més o més clàssica d’un nacionalisme català identitari. Avui en dia més que mai, a casa nostra, el sobiranisme (l’independentisme integral) representa la lluita a favor de la cohesió social, la justícia social i una societat més equilibrada i sostenible, per a procurar posar una mica d’ordre als efectes salvatges d’una globalització molt desbocada, els seus efectes els tenim en aquest atur tan brutal que patim , i a intentar aturar els excessos del neoliberalisme espanyolista (protecció dels petits comerços enfront de l’oligarquia de les grans superfícies, defensa de l’agricultor i del pescador per tal de garantir un mínim equilibri territorial, marc de relacions laborals propis etc. ). Argumentar que conceptes com el fer nacional estan superats i desprestigiats i situar-se en un catalanisme difús i boirós, encobreix un discurs i una praxis política terriblement dretana, botiflera i antisocial, que és la que aplicaria el Sr. Duran, en coalició amb el PP. En síntesi, aquí el que realment ha fallat no és el concepte de nacionalisme català (el seu desprestigi dintre de la societat actual) sinó la pedagogia política dels parlamentaris catalans a Madrid (allò d’en Rafael Campalans que la política és pedagogia) . El que realment ha fracassat és la didàctica dels nostres responsables polítics, que s’han vist impotents per fer front a l’estratègia militar de control i manipulació dels (molt influents a tot arreu) mitjans de comunicació espanyols, per part de l’anomenada “Brunete Mediàtica”. Aquesta ha actuat i actua com la veritable avantguarda (dintre de casa nostra com a promotora de la “quinta columna” neolerrouxista) al servei de la dreta conservadora, extremista i uniformitzadora espanyola de tota la vida, continuadora de l’obra anihiladora de Felip V i Franco.