La situació socioeconòmica, de casa nostra i d’Europa, no pot ser pitjor . El pessimisme en majúscules és la regla general de la quotidianitat, del qui dies passa anys empeny. Mentrestant, la política també viu hores molt baixes . I tot plegat només te una teòrica explicació : la omnipresència del mot “crisi” ; i una conseqüència desastrosa : el dogmatisme cec de les anomenades retallades, que ens aboquen a una mena de mortificació esfereïdora .
No hi ha dubte que vivim una realitat molt dura, imprecisa i que, pràcticament supera l’anomenat postmodernisme. Amb això, molts economistes donen la seva explicació i fan prediccions ( ja les porten fent d’ençà de l’any 2008, amb pocs encerts); però és que la situació no nomes és de “desfeta” econòmica, la qüestió cultural també resta desconcertada; l’exemple de Grècia, un dels grans bressols de la cultura europea ( amb suïcidis socials enmig del carrer) és paradigmàtic de la situació d’alta tensió en què ens trobem, i de la greu irresponsabilitat dels líders socials ( les elits europees ) que ens manegen com un ramat de xais que van directes a l’escorxador .
Tornant al nucli del problema, la crisi excepcional, de base estructural ( molt diferent a les crisis cícliques del capitalisme, que hem conegut d’ençà del segle XIX) i les seves conseqüències antihumanitaries, que comporten les “simplistes” retallades, en què no es veu el final del túnel, aquí, al meu entendre, només hi trobo una explicació ( la principal, potser poc clàssica i poc ortodoxa) que el sistema, capitalisme, se’ns ha tornat nihilista, i que camina, sense rumb, vers el no-res. Juntament amb aquest argument, també es constata un cosa molt lamentable i que comporta un pessimisme demolidor : la gran impotència de la política, començant per l’alta política europea, i acabant per l’alcalde del poble més petit de Catalunya . No hi ha dubte, que l’horitzó d’una Europa social, digna i la nau almirall de la resta del món està esdevenint un autèntic miratge . Això podria ser letal per a les justes aspiracions sobiranistes del poble català .
En síntesi, aquest capitalisme antihumanitari, aquest nihilisme econòmic que ens governa de debò, està aconseguint fer que es visualitzi la política ( entesa com l’única eina de transformació social) com una gran escombraria . Deixem-nos de romanços : estan guanyant la batalla de la lluita de classes postmoderna . El futur pot esdevenir profundament tenebrós : ho podrem resistir ?