La situació de la nostra estimada nació catalana torna a destil•lar una feblesa profundament remarcable i molt perillosa . En els darrers dies i setmanes hem copsat com el govern Mas es prepara per defensar l’autogovern davant de l’onada centralitzadora de l’executiu de Rajoy . Què vol dir això ? Què el govern català es plantarà davant de les atzagaiades ultra jacobines de Madrid ? Malauradament crec que no, ja que hi ha molta por en l’ambient i, a més – desgraciadament – aquest, encara és un país amb una mentalitat d’esclaus.
Aquest és un país que ha tingut molt mals governats, i el que és pitjor: que ha minoritzat i bandejat,durant una pila d’anys, la política (entesa com a única eina de conscienciació nacional i transformació social). Ara, empantanegats enmig d’una crisi estructural ( de magnituds mai vistes)no controlem ni la política ni els negocis; caldria no oblidar,caldria recordar sempre que,de fet, estem intervinguts d’ençà de 1714 .
Amb aquest panorama tan descoratjador, un govern seriós no es pot dedicar, exclusivament, a implementar unes retallades antisocials, cada dia més radicals, i a portar al Tribunal Constitucional els incompliments del govern “imperial” del PP . La voracitat insaciable, la total manca de respecte envers Catalunya, dels qui manen actualment a l’altiplà ( els quals ens volen anorrear al 100 % ) hauria de tenir una resposta contundent, unitària i rigorosa de la societat catalana ( molt més enllà de l’anomenat “Pacte Fiscal ) ; i, lògicament, aquest reacció cívica hauria d’estar encapçalada per l’executiu català . No pot ser, de cap de les maneres, que a casa nostre la majoria de serveis públics i necessitats socials les haguem de pagar per duplicat o triplicat . Resulta intolerable que, amb l’excusa de la crisi, es permeti que l’espanyolisme vagi desmuntant l’eina més important per a normalització lingüística i la normalitat nacional del país : TV3 .
En síntesi, hem de ser molt conscients que el sistema autonòmic espanyol esta exhaurit . Cal avançar cap a una altra etapa, que impliqui la defensa de debò dels interessos de Catalunya .Caldrà, sobretot, per part del govern, d’una forma inequívocament democràtica, donar un cop de puny a la taula .Serà necessari, si la situació continua degradant-se, articular un acte col•lectiu de desobediència civil (amb l’executiu al capdamunt) . I, sobretot, és urgent superar la incapacitat per fer front a la síndrome d’Estocolm que plana per damunt de tots nosaltres.