En uns moments que patim una crisi estructural molt accelerada, en la qual encara – ni de bon tros – no es veu la llum de sortida del túnel, massa vegades s’escolten remors diversos, “cants de sirena”, que pretenen justificar una menor insistència i vigilància en les qüestions de la llengua, Aquest discurs, encara que no es faci amb mala fe, el considero a hores d’ara terriblement perillós. Aquesta opció, ni que sigui inconscientment, torna a posar en perill de mort la nostra estimada i mil•lenària llengua catalana .
De fet, en aquesta època tan dura que en ha tocat viure, en què es pretén justificar-ho tot en nom de la ciència econòmic, la màquina de minoritzar la llengua catalana, l’estri d’imposar un bilingüisme reduccionista, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, continua més viu i actiu que mai . En aquest sentit, en les darreres setmanes hem pogut copsar una tirallonga d’agressions contra el català que van des de d’unes resolucions judicials contra el reglament del català a l’Ajuntament del Cap i Casal, passant per diverses sentències que posen pals a les rodes de la immersió a l’escola, , fins a algunes vexacions contra ciutadans catalans que se’ls ha exigit, en controls policials, que parlessin en castellà. Aquests xocs lingüístics, aquesta mala maror ( inclús podríem parlar de mala llet) contra la llengua pròpia de Catalunya ens demostra que hem d’anar molt amb compte amb el binomi “llengua/crisi” i no deixar-nos sucumbir per les dèries del simplisme polític espanyolista i de l’estrès de la post modernitat, com subproducte de la brutal crisi que sofrim. Ara i aquí, cal dir ben fort que la llengua catalana encara no gaudeix d’una autèntica llibertat nacional . De fet, el català encara continua com a confinat en una cooficialitat restringida. Encara a l’any 2012, no hi ha, no existeix una voluntat democràtic de debò, de l’Estat espanyol, de restituir el català com a llengua pròpia de Catalunya a tots els àmbits i sense restriccions, com qualsevol llengua normal i normalitzada d’arreu del món.
