La corrupció és el gran càncer de la política; tot i que les arrels de la corrupció no són polítiques sinó econòmiques i, fins i tot, maquiavèl•liques – moure els fils del poder de debò, sense entrar en la política institucional – . Per altra banda, caldria, escapçar la “ metàstasi” de la corrupció des d’origen; és a dir, començant pels corruptors . Cal recordar que Berlusconi era el corruptor de Craxi – i de molts d’altres polítics italians – . Doncs bé, va arribar un moment, que el “capo” va veure que no l’hi feien falta intermediaris, ni testaferros (polítics clàssics corruptes) i ell, personalment, va passar a interpretar tots els papers de l’auca . Aquesta idea, un xic sofisticada, molta gent del poble (de molt bona fe) encara no l’entén; i d’aquí venen gran part de les manipulacions i tergiversacions.
Per aquesta raó sempre he considerat extremadament perillós vincular la política, en abstracte, amb la corrupció . Això, massa sovint, ha esdevingut un terreny adobat pel feixisme i d’altres xacres molt destructives per la persona humana.
