L’unionisme i el dolor social

A hores d'ara ens trobem en un moment delicat, l'Estat espanyol ha passat d'ignorar-nos a posar tots els pals possibles a les rodes. Tot just un mes després de la gran manifestació de l'Onze de Setembre, l'ofensiva contra Catalunya comença a ser aclaparadora, tant a casa nostra com a Espanya i, sobretot, a la Unió Europea, encara que al vell continent els espanyols no se'n surten i tenen molt mala imatge: una imatge de morosos i de no complir absolutament cap pacte. De tota manera, el dogmatisme constitucional espanyol va esmolant les seves eines manipuladores i prepara una croada unionista, amb la finalitat de treure l'espantall de la por, principalment entre les capes més vulnerables de la nostra societat. Ara i aquí, vivim temps històrics a una velocitat vertiginosa, la qual cosa provoca que una part considerable de la nostra gent resti bocabadada i no entengui el que està succeint. Estem en una època en què cal ser pedagògics i, sobretot –en la mesura de les nostres possibilitats–, cal esgrimir dades empíriques, ja que alguns encara pensen, a voltes manipulats per la Brunete mediàtica, que això del dèficit fiscal –18.000 milions d'euros que cada any marxen de Catalunya, per anar a Madrid, i que no tornen– és una “qüestió identitària”, és a dir, com una mena de música celestial: de cap de les maneres! El dèficit fiscal és el màxim responsable que a casa nostra s'hagi disparat la pobresa severa: tres de cada deu catalans viuen en risc d'exclusió i el 40% de les famílies no poden afrontar les despeses imprevistes. No hi ha dubte que es tracta d'una qüestió, real i concreta, que crea molt de dolor social: depressions i frustracions.
D'altra banda, els qui són autènticament identitaris són els unionistes. Un exemple clar: les propostes del ministre Wert són clarament neofranquistes. L'unionisme ja no dissimula; pretén, simplement, anihilar la nostra llengua del sistema educatiu, tornar als anys setanta del segle passat, amb la televisió única en castellà i aplicar multes als qui fan servir la llengua pròpia del país. Això, aquest escenari tan injust i regressiu, no el podem tolerar. Els catalans hem de dir prou de debò. No podem permetre que ens trepitgin la llibertat nacional i el drets lingüístics. No podem acceptar que ens apliquin el dret de conquesta. Ara ha arribat el moment clau, no el malbaratem: independència o frustració .