La gran oportunitat

Alguns parlen de Pacte per la llibertat o Pacte per  la  sobirania, però  jo prefereixo definir-lo com a un acord esperançador, entre  la coalició guanyadora de les eleccions i  el primer partit de l’oposició . Sense  cap mena  de dubtes, aquesta “entesa històrica” ens  apropa més  a la consulta i, alhora, albira, posa  de  relleu que la independència  és un objectiu, urgent, de  país, sobretot, per tal  superar  la crisi  i  mantenir  una cohesió social  indispensable, que  Madrid pretén carregar-se de  totes  totes .
Davant del panorama- econòmic i social – desolador, d’un  present segrestat  per la pressió  de la dependència política  i la regressió  social (són les dues  cares de la  mateixa  moneda) aquest  acord  és un instrument democràtic que  pot, i ha de servir,  per iniciar el camí cap a la construcció  nacional de debò . Aquest proper  2013 ha de ser  l’any  de la posada en marxa  de les estructures  d’estat, sobretot de l’Administració Tributària Catalana, i també de   treballar  seriosament –juntament  amb  grups  molt actius de la societat civil-  en el reconeixement  internacional . I tot  això  passa  per un peça  clau, que és la clau de  volta de tot el procés : el Consell Català per a  la Transició  nacional. Aquest proper 2013  serà  dur, però també és l’any  de la gran oportunitat  històrica Hem de  preparar, pedagògicament,  l’exercici del dret a l’autodeterminació .Ara si que ha arribat  l’hora d’explicar,  fil  per randa,  que Catalunya només pot anar  cap a una direcció :  el camí de la llibertat nacional, la sobirania  plena i la justícia  social. Caldrà fer un esforç suplementari per  fer entendre que continuar com fins ara ens aboca a la pobresa absoluta i a la desaparició com a nació i societat : és urgent convèncer, lluitar i resistir. Ja hem vist, en  aquest darrera campanya, com els partits sucursalistes  amenaçaven demagògicament  que si  som independents ens  quedaríem sense  pensions, però  ara  resulta que és  l’Estat espanyol qui té  greus problemes per mantenir-les. Per altra banda, Catalunya  necessita disposar  de l’eina d’un Estat per  tenir una veritable  capacitat de decisió  del poder polític i, per exemple, no  dependre d’un arbitrari Fons de liquiditat autonòmic , el qual  ens imposa un objectiu de dèficit brutal que, ni de bon tros, el propi Estat espanyol vol aplicar-se. En síntesi, s’ha obert un camí  : caldrà  treballar  de  valent per consolidar-lo, perquè  aquesta és l’única via que ens permetrà viure  millor i refermar la nostra dignitat com a poble lliure i sobirà.