Desprès de l’aprovació de la Declaració de Sobirania al Parlament, ara sí que s’obre l’autèntic procés d’alliberament nacional (una gran oportunitat per encarar de la millor manera els greus problemes socials que patim els catalans), un procés en què les forces polítiques i la societat civil han d’anar de comú acord per amortir les patacades que ens etzibi el govern central de Madrid, ja que el més segur és que cada dia seran més agressives .
Ara i aquí vivim uns moments històrics que marcaran l’avenir de les properes generacions, tot i que el present és molt i molt dur. I ho és sobretot a causa de la nostra dependència financera respecte a un Estat amb un concepte de democràcia molt esbiaixat, a diferència, per exemple, del que en té el Regne Unit, amb més de tres centúries de vida parlamentària. De fet, l'estratègia d'asfíxia financera del govern espanyol contra Catalunya s’articula en tres línies d'actuació -una triple soga- que oprimeix, aclapara i esclafa la nostra economia. En primer lloc imposa un objectiu de dèficit molt “ambiciós”, que obliga a fer ajustaments dràstics, bé per la via de les retallades, bé augmentant els ingressos amb noves taxes i impostos. Aquest objectiu de dèficit és imposat després de decennis d'espoliació fiscal, que priva la Generalitat d'un 8% del PIB català (pels volts de 16.000 milions d’euros) sistemàticament, any rere any. En aquest punt, cal afegir-hi l’incompliment acumulat del pagament de les transferències obligades segons una disposició addicional de l'Estatut i els pactes de finançament posterior. En segon lloc, l'Estat espanyol saboteja les taxes i impostos creats per la Generalitat per engreixar els ingressos del pressupost anual, titllant-les d’inconstitucionals o invasores de competències estatals. El govern espanyol ha hagut d'assumir els objectius de dèficit marcats per la Unió Europea. Però ho ha fet amb un repartiment molt desigual de les càrregues entre les administracions públiques territorials i així ha carregat la part més voluminosa de la retallada del dèficit a les comunitats autònomes, tot i que són les competents per sostenir l'estat del benestar, els serveis socials i la cohesió social. En canvi, no ha aplicat retallades als ministeris menys útils per a la ciutadania, com ara el de Defensa, ni tampoc als ministeris fantasmes –perquè totes les seves competències han estat transferides als governs autonòmics–, com ara Cultura, Educació i Sanitat. En tercer lloc, quan la UE ha flexibilitzat els objectius de dèficit, l'estat no ha repartit equitativament el marge obtingut, sinó que se l'ha aplicat íntegrament als seus comptes i ha collat encara més les administracions autonòmiques. Aquest repartiment és especialment injust si es té en compte que les comunitats autònomes són responsables d’un terç del volum de despesa global de l'estat. Les xifres són les següents: partint de la base que les comunitats autònomes han tancat el 2012 amb un dèficit de l’1,5%, se'ls demana d’acabar el 2013 sense ultrapassar el 0,7%, el que percentualment equival a un davallada del 53,3%. Mentrestant, l’administració central parteix d’un dèficit del 4,5% el 2012 i l’objectiu del 2013 és d’un 3,8%, el que en percentatges significa una davallada de tan sols el 15%. .
En síntesi, el contenciós català no és només una qüestió econòmica, sinó, sobretot, de dignitat. Ara cal convertir el dret en acció; ens calen eines útils per lluitar contra les xacres, en forma de desigualtats o corrupció, que amenacen d’ensorrar-ho tot. Cal mantenir-nos units com un sol poble, per tal de preservar la cohesió social i avançar cap a la plena llibertat nacional. Hem de demostrar al món sencer que a Catalunya la democràcia és forta i viva .
