A hores d'ara, Catalunya viu un moment, social i nacional, molt mortificador: terriblement complicat. En aquest, molt alterat –meteorològicament parlant– març del 2013, la nostra nació catalana es troba en una situació d'autèntica emergència nacional. La nostra dramàtica dependència –política i econòmica– a un Estat espanyol calamitós, morós fins al moll de l'os, provoca que la inquietud de la nostra gent vagi guanyant terreny a marxes forçades. Però el punt d'inflexió, absolutament inacceptable, és la imposició d'un objectiu de dèficit superdogmàtic (molt pitjor del que apliquen Brussel•les i Berlín a Grècia) que a la pràctica implicaria que el govern de Catalunya hauria d'aprovar un pressupost de guerra, amb unes antihumanitàries retallades de 4.500 milions d'euros. Això és completament inassolible i totalment irracional.
De fet, el pitjor de tot és que la urgència no és només econòmica i/o social. En l'àmbit polític, sobretot, però també en el cultural i el lingüístic, l'emergència és una realitat profundament colpidors; tots els sectors estan afectats, si bé existeixen branques professionals molt malmeses, com per exemple: el petit comerç, que rep les escomeses, en forma de recursos demolidors del govern imperial espanyol, en contra de la llei catalana d'horaris comercials; les farmàcies, a què, a causa del nefast sistema de finançament autonòmic, cada dia se'ls ajornen més el pagament dels medicaments, o els empleats públics, que d'ençà de l'any 2009 han patit una pèrdua de poder adquisitiu del 30%, tot afectant cada cop més persones que viuen en el llindar de la pobresa. Aquests tres exemples, i totes les seves ramificacions, són una constatació descarnada del greu estat d'emergència nacional i d'alarma social en què ens trobem els catalans. En aquest punt, cal esmentar l'encaparrament dogmàtic dels pensaments i imposicions del govern central de Madrid contra Catalunya, que vol aplicar una austeritat extremista (que ell mateix no aplica a les seves –deficitàries i ineficients– estructures administratives) que ha estat sobradament rebatuda –perquè, de fet, és el que està matant Europa– per insignes economistes mundials, entre ells els premis Nobel Paul Krugman i Joseph Stiglitz. A més a més, en l'àmbit estrictament polític, patim els efectes d'un autèntic estat d'excepció, amb una manipulació matussera de la justícia i una intransigència neofranquista que no s'avé gens amb la realitat democràtica d'una Europa, d'una UE, del segle XXI.
