Resulta inacceptable que els costos laborals cada dia s’ensorrin més; és a dir, que els salaris cada cop vagin perdent més poder adquisitiu i, per contra, els subministraments, els serveis essencials (aigua, gas, electricitat, transport públic i telecomunicacions) s’incrementin considerablement.
No hi ha dubte que la devaluació salarial dels darrers temps ha estat històrica. D’aquesta manera, la despesa laboral per treballador va recular un 3’2% en l’últim tram del 2012; a més, les percepcions no salarials van retrocedir un 15’65 i les pensions, ja de mitjana molt baixes, no s’han augmentat segons la inflació. Encara és molt més greu que en els darrers 3 anys els empleats públics hagin perdut un 30% del seu poder adquisitiva . Davant d’aquestes xifres, d’autèntica regressió social, tenim un augment abusiu dels submistraments, particularment de l’electricitat , que d’ençà de la seva privatització ha pujat més d’un 80%, convertint-se en l’energia elèctrica més cara d’Europa .
Tot plegat representa una, molt greu, injustícia social, un model econòmic insostenible, una situació incomprensible en un estat europeu, social i democràtic de dret; ja que obliga molts ciutadans i famílies a haver d’anar a Càrites per poder fer front a un serveis indispensables que, per altra banda, són d’una qualitat força ínfima .
