No es per casualitat, ni per generació espontània, que el primer departament, la primera gran estructura d’estat de desconnexió recorreguda pel govern espanyol al Tribunal Constitucional sigui la conselleria d’Exteriors. Es ben igual que un govern en funcions, aclaparat per la corrupció i que no fa els deures en les qüestions europees, només tingui la obsessió política de posar en marxa la maquinària del Tribunal Constitucional -que amb la darrera reforma encara surt reforçat com a avantguarda política al servei del centralisme carpetovetònic de l’executiu amb seu a la capital de l’altiplà castellà- per tal de frenar, peti qui peti, les justes aspiracions de democràcia i llibertat del poble català. I precisament, l’objectiu és clar, ja que el procés d’alliberament nacional de Catalunya es juga, sobretot, al front exterior; molt especialment, a Europa.
La conselleria d’Exteriors encapçalada per l’exeurodiputat Raül Romeva, juntament amb l’Agència Tributària Catalana, són les dues peces claus per articular, amb solvència i credibilitat, la construcció d’un nou estat independent. La conselleria d’Exteriors és cabdal pel futur d’una Catalunya més pròspera, més justa i més europea; ja que en el segle XXI és vital tenir veu pròpia al vell continent i. al món, en general. Tenim molts exemples de la quotidianitat actual que ens demostren que dependre d’intermediaris és un negoci molt ruïnós per a un país que vol ser seriós i equilibrat. No cal anar gaire lluny, ni en el temps ni en l’espai; si Catalunya tingués la seva diplomàcia normalitzada i pogués gaudir de sobirania de debò a Brussel•les, sense d’haver de passar per l’altiplà castellà, el Pla Hidrològic espanyol, que amenaça de mort les comarques de l’Ebre, quedaria completament i automàticament aturat: no es podria portar a terme de cap de les maneres. La conselleria d’Exteriors, ara impugnada per un govern amb nul•la voluntat de diàleg, està avalada per l’article 193 de l’Estatut de Catalunya; però, a banda d’aquest plantejament jurídic, la voluntat política del govern i el poble de Catalunya –és a dir, la democràcia amb tots els ets i uts- és quelcom que està per damunt de qualsevol “discussió constitucional”. No podem oblidar que aquest govern espanyol que es creu tan legalista, desprès és el primer que incompleix disposicions de la mateixa CE i ja no parlem de la legislació europea. En síntesi, que els afers exteriors són vitals i, per a Catalunya, Europa és l’espai prioritari on ens guanyem,col•lectivament, les garrofes.
