Al servei de qui ha d’estar l’euro ?

El passat 20/06/2011 l’edició internacional, en anglès, del setmanari de qualitat alemany, Der Spiegel, (amb seu a la ciutat hanseàtica d’Hamburg, la mateixa urbs on va començar la greu intoxicació alimentària europea de l’E-coli ) publicava un llarg article titulat “Com és que l’euro ha esdevingut la més greu amenaça per Europa” .Aquest article, autènticament dramàtic, constatava, reflectia la maror de fons que existeix actualment a Europa – a la UE – en relació amb els problemes de l’anomenat “deute sobirà” i que té com a teló de fons el rescat econòmic de Grècia . Doncs bé, la situació que viu el vell continent i, principalment, el seu nucli dur : la UE, sembla que no pot continuar: ha de canviar . Perquè és clar, la crisi del deute, els problemes de dèficits galopant i, el més important, un atur descontrolat, una precaritat laboral indigne i una morositat (pública i privada) insostenible provoca molta mortificació social i desequilibris de tota mena arreu de la zona euro . Perquè no és només Grècia qui pateix aquests desordres estructurals, sinó que també, Irlanda, Portugal, L’Estat espanyol, Itàlia i Bèlgica estan en la corda fluixa; això vol dir que aquests europeus deixaran de consumir productes, principalment, “made in Germany”. De fet, l’euro va ser creat amb la finalitat de soldar, socialment, Europa ; ara sembla que es pot convertir en l’element principal que pugui impulsar un autèntica guerra econòmica: això seria totalment catastròfic. Per altra banda, a gran part d’Europa, també s’alcen veus molt contundents que manifesten que el problema no és l’euro sinó el neoliberalisme. És a dir, que la crisi financera actual no ha estat creada per la moneda única. És indubtable que aquesta crisi estructural ( què patim terriblement a casa nostra) és el producte de la combinació de la dominació dels mercats financers ( que ningú vota ni controla) per damunt de la política, que si que passa per les urnes. A més, malauradament, una part considerable d’aquests polítics que representen la sobirania popular són febles i corruptibles : massa sovint passen a convertir-se en ninots al servei de la finança més insensible i antisocial . En síntesi. Què està passant amb l’euro ? . Al servei de qui ha d’estar la moneda única ? ¿No hauria de ser, l’euro, un instrument al servei de tots els pobles d’Europa, per tal d’afavorir un creixement econòmic, ordenat i qualitatiu, per impulsar la creació d’ocupació de debò i que, alhora, exerceixi de contrapès d’una globalització asilvestrada i profundament injusta ? L’euro no és el culpable d’aquest desmanegament en majúscules que tots patim; tot i que caldrà que ens mobilitzem per tal d’avançar cap la refundació d’una UE més social, democràtica i sensible a la llibertat dels pobles . Caldrà que ens mobilitzem per fer possible un autèntic govern europeu que posi ordre a l’actual desgavell que han provocat els dogmàtics defensors de la finança especulativa. Ha arribat l’hora d’Europa, amb tots els ets i uts, i , sobretot, de la democràcia de debò.