El canvi d’hora -en aquest cas, el fet de retardar una hora el rellotge que es va produir entre el 28 i el 29 d’octubre- per compensar l’avançament de l’hora que es porta a terme a la primavera- és una mesura que no acabo d’entendre, ja que es pot posar clarament en dubte un, suposat, estalvi d’energia. Per contra, més que l’obsessiu canvi d’hora, el que cal plantejar-se de debò tota la societat -juntament amb els poders polítics i les administracions ben coordinades- és endegar d’una vegada per totes una reforma horària racional que permeti fer possible allò que tan s’escolta en els mitjans de comunicació : la conciliació de la vida laboral i familiar.
Lògicament, perquè la reforma horari sigui profitosa i efectiva calen grans dosis de voluntat polític i una millora general del transport públic, fonamentalment el tren convencional . No pot ser que la gent perdi tan de temps en els desplaçaments cap a la feina. Per altra banda, considero que no s’aprofiten prou les noves tecnologies, per tal de transformar-les en l’element cabdal de la nova economia col•laborativa. I no estic parlar, només,des executius i una classe mitjana alta, que ja fa servir molt les noves tecnologies, sinó que, sobretot, vull referir-me a la grans possibilitats que ens obra la tecnologia dels cotxes sense conductor. Aquest nou mitjà de transport hauria d’estar ben coordinat amb el transport públic; la qual cosa donaria un gran impuls per tirar endavant la revolució cívica de la reforma horària. En síntesi, que si volen avançar de debò, en el sentit de fer possible, de manera real, la conciliació de la vida laboral i familiar cal assumir grans dosis de voluntat política i, alhora, fer servir les noves tecnologies d’una manera molt més profitosa per al bé comú. En aquest canvi cabdal, el transport públic i, sobretot, el transport públic ferroviari de proximitat haurà de tenir molt més protagonisme, i millorar d’una manera exponencial.
