La CUP s'ha sortit amb la seva, ha preferit optar per la ideologia en comptes de tenir alçada de mires; és a dir, tenir sentit d'estat (català). La CUP ha preferit apostar pel dogmatisme en lloc de fer un petit sacrifici patriòtic. La CUP no ha entès, o no ha volgut entendre, que l’Artur Mas havia de ser un president interí, per un període de 18 mesos, per tal d’encarrilar el procés i, sobretot, per encarar una emergència social que tenim davant nostre : sense govern no hi ha cap mena de possibilitats de lluitar a favor de la justícia social.
Ara el problema es planteja en el sentit que tots ens trobem molt més afeblits. Tot l’univers catalanista/sobiranista/independentista té la sensació d’estafa política i, alhora, d’estar cansats i cremats. De tota manera, és urgent superar, immediatament, aquest mentalitat tan pessimista, aquesta situació tan poc positiva. Ara i aquí cal estar molt amatent a veure si seria possible -amb molt de sentit comú, generositat política i “savoir faire”- que un altre candidat de Junts pel Sí pugui encapçalar el govern de transició ( ho veig difícil, però no impossible). En qualsevol cas, el que resta molt clar és que si hem d’anar a unes noves eleccions el proper mes de març caldrà armar-se de valor i contractar un exèrcit de sociòlegs, psicòlegs i psiquiatres per tal de remobilitzar i repolititzar el poble de Catalunya.
La clau de volta de tot plegat és que el poble de Catalunya ha de continuar bategant i essent el protagonista d’un procés d’alliberament nacional molt imprescindible, molt just, molt necessari, molt engrescador; però. alhora, molt complex. Ànims i sempre endavant. Catalunya necessita, més que mai, lideratge, responsabilitat política, sobirania plena i justícia social.
