Les necessitats reals de Catalunya, en relació amb la mobilitat social ferroviària, se situen als antípodes del model ferroviari espanyol; és a dir, molt allunyades d’un model radial, amb el quilòmetre zero a l’estació d’Atocha de Madrid . Catalunya necessita una veritable sobirania ferroviària per tal de facilitar un servei decent – d’autèntica mobilitat social i territorial – als seus ciutadans i estadants .
De fet, amb el rebrot de l’unionisme asfixiant no podem continuar parlant de la qüestió del finançament, no podem continuar fent servir aquest mot, que ha esdevingut un autèntic eufemisme .Cal utilitzar, amb la força de la veritat i de les xifres clares, l’expressió espoliació fiscal .No obstant això, on es constata d’una forma més agressiva la anormalitat de Catalunya és en l’àmbit de les infraestructures i, molt particularment, en el tren convencional; la qual cosa a Catalunya és un exemple paradigmàtic de la nostra situació d’emergència nacional.
