Som persones???

Aquesta tarda ha estat mogudeta per la notícia que confirmava el president del FC Barcelona, Sandro Rosell, sobre el futur de Tito Vilanova. El ja ex entrenador del primer equip culé ha plegat per enfrontar-se cara a cara amb el càncer de la glàndula paròtida que pateix. Els dos intents anteriors de desfer-li el tumor no han donat fruits i ara s'ha vist obligat pel metges a prendre una decissió salomònica.
Estic segur, molt segur, que Tito s'ho ha repensat moltes vegades perque és un professional i un amant del futbol, la seva vida, però ara ha de jugar el partit més complicat que se li presenta i no li serà gens fàcil aconsseguir la victòria.
Tot això m'ha provocat pensaments, sentiments, records… digueu-li com vulgueu, cap a les persones del meu voltant que s'han marxat d'aquest món per culpa del càncer. La darrera que jo coneixia, malgrat que només vaig xerrar amb ella un cop físicament, va ser Concha García Campoy, una comunicadora total, tot terreny, que va lluitar fins el final. Però com Concha hi han moltes més persones que lluitan per guanyar aquest partit.
El problema de tot això, que he detectat per Twitter (sempre he dit que és una arma malèfica) és que l'anonimat dóna via lliure a indesitjables, inhumans, bèsties ficades en cos de persones, que aprofiten per fer mal. Jo vull pensar que estan confosos, que no els hi han explicat prou bè que és això de patir una malaltia com aquesta. Són ignorants que s'en aprofiten de la bona fe de la resta de mortals que sí tenim sentit comú i sentit de la vida.
El cert és que, com persona amb sentiments que tinc nomès desitjo la total recuperació, no de Tito Vilanova, sino de tots, tots els malalts de càncer. Tito és un personatge conegut, mediàtic, ho sabem tots, però pel camí s'han quedat la Montse, el Xavi, el Joan, la Maria Teresa… Ells ja no poden lluitar però estic segur que als que lluiten ara mateix els hi donaran forces. Ells sí que son persones, però al cel.