Història d’una cadena

Les retallades que pateixen els ciutadans de Catalunya no són una casualitat. Està clar que és per necessitat, que no n'hi ha calers a la caixa, però clar, tot té un principi i desconeixem com serà el final de tot això. No sabem com quedarà la cosa, però si seguim així el nostre futur no està gens clar.
La història que vull explicar és veridica perque passa cada dia a les famílies catalanes, i la començaré des d'el final. Imaginem un nen, de 8-10 anys, que li demana als seus pares poder comprar-se un videojoc per la Play. Els pares li diuen que no hi han diners i no poden comprar-li. El nen, extranyat, pregunta per què no hi han diners com abans, que què ha passat. El pare li diu que a la seva feina han hagut de retallar pressupostos i, per això ara cobra menys cada mes, “i gràcies que encara conservo el lloc de feina”.
Si anem endarrera de la història ara toca saber el per què la seva empresa no té tants diners. “Ens han retallat subvencions des d'el departament XXX de la Generalitat i no podem pagar mes”. Continuem endarrera i anem a la Generalitat, que no ha ficat en el pressupost una partida que ficava cada any al departament XXX d'abans perque no ha rebut uns diners que li tocaven rebre des d'el Ministeri corresponent. Seguim cercant i arribem a aquest Ministeri, que diu que sí té aquests diners destinats a repartir a les autonomies, però que li fan falta per ells, seguint ordres del Govern Central, i que a Catalunya no li poden pagar. I arribem al final, al Govern Central, que diu que no li dona la gana de pagar res a certes autonomies.
Aquesta cadena és real. La Generalitat de Catalunya, l'any passat, va calcular que Espanya ens deu aproximadament  uns 16.400 milions d'euros quan Catalunya paga a l'Estat més de 61.000 milions. Es pot comprovar  en aquest article de El Confidencial. Amb aquest dèficit bestial, com no han d'haver retallades??? Si, ja ho sé,  la Generalitat pot eliminar coses més supèrflues abans que retallar en departament de primera necessitat. Jo tambè estic afectat en certa manera, tothom ho pateix. Ojalà que no s'hagi de retallar més, però ho veig negre.
Si aquest ball de xifres és cert, cosa que crec, com ens hem de sentir els catalans? Jo mateix em sento identificat amb el nen que demana un videojoc i que li diuen que no pot ser. Això és el que ens està passant. Us imagineu a aquest nen manifestant-se pel carrer dient “Prou retallades, vull el meu videojoc”??? 
Doncs aquestes manifestacions, cap a Madrid.