Sentiments

Abans de res, permeteu-me que aquest article que acabo de començar li doni un to un xic personal.
Avui he passat un dels meus pitjors dies de la meva vida. Ha estat una jornada molt carregada de sentiments i emocions perque hem despedit a un èsser viu que ha estat clau en la vida de la meva família. No era una persona, no. Era un animal, un gat. Es deia Garfi, pero aquest èsser viu ens ha colmat de joia, alegria i fins i tot puc dir que ha ajudat als meus fills a crèixer.
Garfi era un gat, de raça comuna, europeu atigrat. Hi han molts pels carrers com ell. però ell ha sigut el cinquè membre de la meva família, després de la meva esposa Anna i els meus dos fills, Sílvia i Sergi. Fins avui, i durant casi 8 anys hem sigut cinc membres a casa, però avui ens falta un.
Hem fet tot l'humanament possible per evitar el mal tràngol que hem passat tots aquesta setmana, però ja sabiem que tenia que passar el que al final ha passat. Garfi no era humà lògicament, però tenia més humanitat que moltes persones que viuen al voltant nostre.
Ara, Garfi està enterrat al cementiri d'animals de Torrelles de Llobregat, a la mateixa fosa on està Cherie, una gossa pastor alemany que vam tenir quan jo era un jove adolescent. Tinc la sensació que ells han marxat d'aquest mon justament quan han acabat la seva feina, la de conviure amb persones que s'estan formant. Em va passar a mi amb Cherie i ara ha passat el mateix amb Garfi i els meus fills.
No ho puc negar. Aquests dos animals ahn format part de la meva vida. Mai els oblidaré i només puc dir, en nom de tota la meva família, gràcies per tot el que ens heu donat, cadascú al seu temps.
Tant de bo que totes les persones fossin com han sigut aquestes dues bèsties. Quàntes coses hem d'aprendre dels animals!